I ha circumstàncies socials com les actuals que aboquem a la reflexió encara que no es vulgui. El contingut de la reflexió varia segons l’estat d’ànim de cadascú i els ímputs que arriben de l’exterior. Malgrat tot, hi ha qüestions que sempre hi són presents, com ara pensar en la soledat: veure carrers buits de vida, percebre un silenci profund o trobar a faltar veure els teus poden ser algunes de les vivències més freqüents. Però de manera molt especial em colpeix la soledat de les persones que pateixen situacions objectivament extremes o que viuen la seva soledat de manera punyent. Com ja apuntava més amunt es pot sentir la soledat de dues maneres diferents: una cosa és sentir-se sol (patiment) i una l’altra és estar sol (gaudi).
Ambdós aspectes són sentiments que vénen determinats per diferents moments. Cada persona les pot viure de diferent manera segons sigui la circumstància en què es trobi i per descomptat la seva idiosincràsia.
Estar sol es pot considerar un sentiment no volgut, una situació que ens porta tristor, que ens fa sentir malament. La persona se sent oblidada, abandonada, no troba ningú o res al seu voltant a què agafar-se. El silenci que l’envolta esdevé més penetrant, és un sentiment tan intens que a vegades no es mitiga tenint algú al costat. Sentir-se sol es pateix. Aquest sentiment impedeix reformular positivament el propi llenguatge emocional amb què ens comuniquem entre nosaltres. I aquest llenguatge interior pot elaborar missatges que poden ser negatius. Sentir-se sol ens fa sentir vulnerables, ens empetiteix i fa sentir-nos menystinguts pels altres. Cal saber demanar i oferir ajuda tot compartint amb els altres la situació i els sentiments, verbalitzant-los, si es pot.
Les solituds esdevenen ombres que s’intercalen en els nostres reptes quotidians, però que es poden esvair quan es manifesten en una sana relació afectiva tant en l’àmbit intrapersonal com interpersonal. A vegades no cal compartir un mateix espai físic, ni vincle familiar. I no cal perquè tots compartim una mateixa essència humana i un lligam de necessitat de donar i rebre una afectivitat compartida. Les persones tenim una tendència a l’agrupació, la voluntat d’unir-nos a d’altres per estimar i sentir-nos estimats podent experimentar el fet de compartir.
Estar sol es pot considerar que és una situació que es gaudeix, és una experiència per créixer personalment. De fet és l’única opció que ens permet dilucidar amb la nostra intimitat més pregona tot establint un diàleg amb nosaltres mateixos. Però aquí caldria fer una crida per diferenciar aquest gust o necessitat d’estar sol amb les possibles dificultats de comunicació. Saber estar sol és una habilitat que per a algunes persones és difícil d’assolir.
Les ganes o necessitat d’estar sol s’han de comprendre des de l’autonomia, la llibertat i la consciència de ser agent de canvi, és una responsabilitat pròpia.
La solitud és en si mateixa un dels estats naturals o condicions de la vivència de certes experiències, com és la voluntat de superar un obstacle o repte, travessar el dolor emocional o la mort. És a dir, la soledat esdevé inseparable de la pròpia existència humana, però resulta evident que ens nodrim de les influències dels altres a tots els nivells: funcional, professional, afectiu i social. Amb la resta de persones compartim espais, conflictes, afecte, il·lusions i interessos.
Gaudim de la soledat, però que mai l’haguem de patir.
