olta part de l’èxit de Barcelona es deu a la col·laboració entre el públic i el privat” deia el International Manager de B:SM a dos grups d’estudiants internacionals que m’acompanyaven abans de la pandèmia a una sala a prop del Parc Güell. Va posar molts exemples amb resultats visibles com el Mobile World Congress i tot el que fa i representa la Fira de Barcelona, i també altres iniciatives en l’àmbit de l’emprenedoria i tecnologia, com la Barcelona Tech i el PIER01. En aquest edifici de més d’11.000 m² a Palau de Mar, hi conviuen diàriament al voltant de 1.000 persones de més de 100 companyies i empreses emergents. L’espai contempla una àrea de co-working, show-rooms i àrees comunes per a fomentar la innovació i la col·laboració. Hi ha més de 100 empreses allotjades en la instal·lació, empreses emergents, venture builders, consultores i grans corporacions amb els seus hubs d’innovació com a Gas Natural, Seat Metropolis Lab, mVentures de MWC o el Payment Innovation Hub de Caixa Bank, Arval, Visa, Global Payments i Samsung.
La col·laboració funciona també bé en l’àmbit del turisme, actuant les administracions com a canalització de les necessitats generals com a contrapès de les necessitats particulars.
En l’àmbit social també hi ha molts exemples d’èxit de col·laboració publicoprivada com per exemple en el tercer sector. Associacions, cooperatives d’iniciativa social i fundacions que treballen en l’àmbit dels serveis socials i d’atenció a les persones, des d’una voluntat expressa no mercantil i amb vocació de servei públic, estableixen línies de col·laboració amb ens municipals aplicant una visió que tingui en compte altres actuacions en el territori. No es traca de rebre subvencions sinó de fer projectes conjunts.
La “cosa publica” necessita l’empenta de la “cosa privada” per encarrilar propostes de millora social, canalitzant i facilitant el manteniment del benestar. Les reaccions davant el COVID19 de les institucions privades (empreses) i de les institucions públiques (administracions) ens porten en el nou futur mai imaginat. Per això, si la col·laboració publicoprivada és poc fluida, i si existeix una desconfiança estructural i cultural entre el sector públic i el sector privat, estarem perdent grans oportunitats que beneficien al conjunt de la societat. Quan hi ha desconfiança s’imposa una burocràcia perversa que no aporta valor ni en capacitat de planificació, ni control, ni avaluació. Una burocràcia que encareix els costos de transacció i que dificulta la qualitat dels sistemes de col·laboració i, per tant, redueix les possibilitats de millora.
Sovint, les administracions públiques recorren al sector privat de manera reactiva i no proactiva. Quan sorgeix un problema o la necessitat de prestació d’un determinat servei es necessita l’ajuda del sector privat. Però abans caldria definir amb rigor quin és el problema i/o les necessitats del servei, i analitzar les alternatives viables en el mercat privat susceptible de col·laborar. Llegíem aquesta setmana com el Catedràtic Oriol Amat comentava la serva sorpresa en el temps que va ser diputat, que no es preveiessin els recursos quan es debatia i s’aprovava un nou reglament o llei.
Quan hi ha manca d’estratègia de caràcter institucional les empreses proveïdores que queden desconcertades i es manifesten una mica receloses amb aquesta col·laboració tan singular. Els anticossos d’una burocràcia formal excessiva poden portar a derives corruptes i, paradoxalment, aconseguir incrementar els costos econòmics de la col·laboració publicoprivada i dificultar una bona prestació dels serveis públics.
Es pot incentivar a les administracions públiques en què millorin les seves capacitats per a planificar, controlar i avaluar les col·laboracions publicoprivades? Tenen els empleats públics els coneixements materials de cada sector, les capacitats per planificar, controlar i avaluar decisions complexes? Es fan intervencions per formar als empleats públics en ètica pública i en formació preventiva per a evitar potencials errors en les seves actuacions ètiques?
A Terrassa, com a molts llocs, tenim exemples d’èxit i de fracàs de la col·laboració publicoprivada. Breument en menciono un de cada: 1) l’ESCAC institució sorgida en el marc de l’escola privada i evolucionant cap a la Universitat publica, té a les instal·lacions de la Farinera unes capacitats de referència mundial en la creació audiovisual: es produeixen fins i tot, sèries per Neflix. 2) Per altra banda, els impediments de l’administració local de renovació de supermercats per una interpretació limitativa de la superfície utilitzable que a altres poblacions no fan, bloqueja inversions milionàries que milloren l’atracció a la trama urbana i redueixen fugides de compra a la perifèria.
Apostem en la col·laboració publicoprivada com a eina estratègia per la millora de la societat, en qualsevol àmbit i si ho fem bé, la gran crisi econòmica per la pandèmia, tindrà uns efectes menys dolents. Som-hi!
*
gabriel izard@uab.cat