Tampoc vull fer-ne un gran drama, però aquest serà l’últim article on recomanaré pel·lícules en clau de gènere. I quin és l’últim gènere? Doncs el més genèric de tots: el drama. De fet, podria considerar-se el no-gènere, ja que emmarquem els films en aquest grup quan no en tenen cap altre de clar. La veritat, però, és que el drama sempre va acompanyat d’altres gèneres, ja que n’hi ha tants que és molt difícil que una pel·lícula no pugui ser col·locada sota cap altre paraigües. I és que el drama, en realitat, no és un gènere, sinó una cosa molt més gran: és una disciplina o una art en si mateixa. És qualsevol forma d’expressió de la ficció que presenti uns personatges i un conflicte. Si hi ha conflicte, hi ha drama. Encara que sigui una comèdia.
Aquí parlarem d’aquelles grans pel·lícules imprescindibles que són més generalistes – tant a nivell formal, d’allò que són, com també del públic que busquen – i que no s’identifiquen clarament i única en un gènere concret i que, per tant, no hem parlat d’elles. Però són pel·lícules que no poden faltar a la vostra relació amorosa amb el cinema clàssic, que de moment aguanta ja nou cites, i que són les més perilloses perquè us en poden fer enamorar encara més.
Tornant a Sir Hitchcock, quan era preguntat com el cinema podia competir amb l’espectacularitat i complexitat de la vida real, com es pot lluitar com a director contra “la realitat sempre supera la ficció…”, això és el que deia: “Mai una noticia sobre un esdeveniment qualsevol a un diari qualsevol causarà tan impacte com una pel·lícula. Perquè les catàstrofes només passen als altres, a gent que no coneixem. Però a través de la pantalla entres en contacte immediat amb l’assassí o la víctima, qui es converteixen en algú per nosaltres i amb qui patim. Accidents de tràfic n’hi ha milers tots els dies. Quan el teu germà és la víctima, llavors comença a interessar-te. Si la pel·lícula està ben feta, el protagonista es convertirà en el nostre germà o en el nostre enemic personal”. Queda clar, els grans drames ens permetran viure fets molt intensos com si formessin part de la nostra vida. Anem a descobrir-ne uns quants.
Aquest episodi serà semblant al primer volum on recomanàvem set pel·lícules per iniciar-se amb el cinema clàssic, tot i que aquestes no han de ser considerades un comiat, ja que el cinema clàssic no s’acaba i si ha aconseguit convèncer-vos, encara us amaga moltes sorpreses. Al final, és una qüestió de cadascú, doncs “les persones en general mirem el què volem veure i escoltem el què volem sentir”, que diuen a To Kill a Mockingbird.
Començant per la dècada dels 30, trobem “Jezebel” (Wyler, 1938), un primer bon exemple dels grans melodrames de Hollywood, intensos, que fan patir. I és que no es pot estimar més que la Bette Davis, que va rellançar aquí la seva increïble carrera per convertir-se en una de les reines de Hollywood amb la seva cara de “dolenta”. El film és un duel d’amor i gelosia amb Henry Fonda i es porta l’animadversió fins al límit. “Als homes els hi encanta barallar-se per les dones. I les dones som incapaces d’evitar-ho”. Per trobar un drama amb més missatge i menys patiment, reviseu “Mr. Smith goes to Washington” (Capra, 1939) – en català ‘Cavaller sense espasa’ – un film polític que parla sobre la corrupció i la falta d’escrúpols del món polític amb un equilibri brutal entre la tristesa i l’humor sensible, amb el que Capra sempre ha estat el millor. La pel·lícula pot ser un pont entre dos mons, els ciutadans i els Governs, l’urbà i el rural, però sobretot és molt humana i plena de dignitat i ideals. “No et perdis les meravelles que t’envolten” diuen al film, i per això l’has de mirar. Voldràs ser com el Senyor Smith. Tots podem!
Als anys 40 hi trobarem més drames impactants. Anant cap a un escenari més tranquil, podem començar per “How Green was my Valley” (Ford, 1941) – en català ‘Que verda era la meva vall’ – més romàntica i commovedora, de les que fa plorar però no patir, un film familiar que expressa els valors de la família a través d’una generació de miners. Vivim la pel·lícula des de la mirada d’un nen, la única que ens pot respondre les preguntes que mai tenen resposta. Què passa el primer cop que t’enamores? Com ens acomiadem d’algú que estimem? Què ens fa sentir la injustícia?
Seguidament, us presento una altra família, “The Magnificient Ambersons” (Welles, 1942) – en català ‘El Quart Manament’ – que m’agradaria destacar com la gran pel·lícula d’Orson Welles, per sobre fins i tot de la conegudíssima ‘Citizen Kane’ (1941), que és un punt d’inflexió en la història del cinema i també és un dels grans drames clàssics. Tot i estar sempre a les primeres posicions de les millors de la història, els seus forts són sobretot d’innovació tècnica, i personalment els Ambersons contenen molta més emoció. És un film fascinant que profunditza més en els personatges, parlant del conflicte que es genera en la substitució d’allò vell per allò nou, de com les classes socials altes i plenes de privilegis queden ancorades en el passat ranci i perden el tren del progrés sense tenir cabuda a la nova societat. Molta gent es queixa del seu final, i és que a Welles li van imposar un desenllaç que no volia i van tallar-li 50 minuts. Fins i tot el productor Schaefer va fer destruir el material filmat perquè mai es pogués recuperar, començant així el tortuós camí del director per Hollywood.
Com veiem, els grans drames o, més acuradament, els melodrames, van molt lligats a la família i els seus conflictes. Perquè poques coses són més importants i vivim més intensament que la família i, igual que poden ser la font de molta felicitat, també poden ser la causa de les desgràcies més grans. Com se sap, “tot comença i acaba amb la família”. Per acomiadar la dècada, hi ha dos melodrames bèl·lics que mereixen menció. Primer, “The Best Years of Our Lives” (Wyler, 1946) – en català ‘Els millors anys de la nostra vida’ – sobre la marginació dels soldats que tornaven de la Segona Guerra Mundial. Un film senzill però valent, fet just l’any després d’acabar la guerra, quan tothom en el cinema evitava aquest tema. I, encara més coneguda, la de “Paths of Glory” (Kubrick, 1957) – en castellà ‘Senderos de Gloria’ – sobre la primera Guerra Mundial i molt compromesa amb el seu missatge antibèl·lic, que ens recorda constantment que no hi ha res de gloria en la guerra, i que va coronar a Kubrick com un dels més grans.
Abans de seguir, aturem-nos en dos dels grans drames per excel·lència que no necessiten cap presentació, però que a mi personalment no m’emocionen tant. Són ‘Allò que el vent s’endugué’ (1939) i ‘Casablanca’ (1941), dues bones pel·lícules que sempre ens quedaran per veure, sigui a Paris o no. Anem avançant i ens adonem que el cinema sonor, estrenat quasi als anys 30, va anar millorant amb el temps fins a la dècada que potser conté més grans drames, la dels 50. Com “Sunset Boulevard” (Wilder, 1950) – en català ‘El Crepuscle dels Déus’ – una pel·lícula de Hollywood sobre Hollywood, que és de les meves preferides i que parla magistralment de la caiguda de les estrelles, dels temps foscos que venen quan has perdut tota la importància que tenies en el passat, fos el que fos. Que Wilder utilitzés a grans actors del cinema mut ja oblidats, la fa encara més irònica, destacant la impecable Gloria Swanson i una aparició fugaç de Keaton. No es queda enrere “A Streetcar Named Desire”‘ (Kazan, 1951) – en català ‘Un tramvia anomenat Desig’ – un film de passions, com era el seu director, amb qui 9 actors i actrius van guanyar un Oscar. Una pel·lícula teatral, pessimista i fosca que capta la violència domèstica a través d’una batalla psicològica entre Vivien Leigh i el nou gran descobriment del cinema, Marlon Brando, que va marcar una revolució en la interpretació i va fer néixer una nova forma d’actuar. Entre la fragilitat i la necessitat d’imposar-se sobre l’altre, la tensió serà el què ens guiarà dins la casa de Nova Orleáns. Del mateix director i també amb Brando, encara és més impressionant “On the Waterfron” (Kazan, 1954) – en català ‘La llei del Silenci’ – que porta els personatges al límit, com fan els millors melodrames, i parla dels sindicats, la màfia i el crim i com de difícil pot ser simplement parlar i delatar tota aquesta maldat. El film potser és tan bo perquè és increïblement personal pel director i està ple de polèmica: el mateix Kazan va delatar a alguns dels seus companys comunistes en la “Caça de Bruixes” que McCarthy liderava, i va tenir el títol de traïdor i espieta tota la seva vida. Imagineu el rebombori quan va fer aquesta pel·lícula abocant-hi totes les seves frustracions per justificar tot el què va fer… i que a més a més li sortís una obra mestra d’aquesta magnitud.
Tornant a les adaptacions teatrals, en trobem dues més d’essencials. Una poc coneguda avui, és “Cat on a Hot Tin Roof” (Brooks, 1958) – en català ‘La Gata sobre la teulada de Zinc’ – un altre drama familiar que parla de tantes coses de la vida que tots ens hi podrem veure reflectits. Molt profunda i ferotge, les interpretacions i el guió són el millor. I l’altre, “12 Angry Men” (Lumet, 1957) – en català ’12 homes sense pietat’ – un film diferent que passa en una sola habitació i on un sol home haurà de convèncer a la resta d’onze integrants del jurat popular de la innocència de l’acusat. Liderada pels diàlegs i la direcció, serveix com a crítica al sistema judicial i posa en valor el deure cívic.
Ja als anys 60 i per tancar el repàs als grans melodrames de Hollywood, no us perdeu “The Children’s Hour” (Wyler, 1962) – en català ‘La calúmnia’ – un drama social que tracta l’homosexualitat entre dones i del poder de la paraula i la mentida. És un gran plaer veure a Audrey Hepburn i Shirley MacLaine fer volar la pel·lícula amb el seu encant. I, sense dubte, “To Kill a Mockingbird” (Mulligan, 1962) – en català ‘Matar a un Rossinyol’ – una pel·lícula en estat de gràcia que denúncia el profund racisme d’Amèrica a través d’un advocat que és l’únic que accepta defensar a un home negre innocent acusat de violació, i com això portarà a l’admiració dels seus fills. Només per la delicada visió infantil ja val la pena. Curiosament, l’autora del llibre en què es basa la pel·lícula, Harper Lee, no va tornar a publicar res mai més, quedant aquest com el seu primer i últim llibre.
Encarant ja la recta final, és més que just i necessari destacar alguns films fora del totpoderós Hollywood. En tenim uns quants. Per exemple a Japó, trobem “Ikiru” (Kurosawa, 1952) – en català ‘Viure’ – una de les millors obres mai fetes sobre la mort, profundament reflexiva, intel·ligent i compassiva. D’aquells pocs films que realment poden fer canviar a algú la seva vida. Com diu el protagonista, “porto 30 anys sense contemplar una posta de sol…” que no en passi ni un més sense veure aquesta pel·lícula. A Itàlia tenim el “Ladri di biciclette” (De Sica, 1948) – en català ‘Lladre de bicicletes’ – un film més autoral, que mostra el món tal com és sense filigranes tècniques, sense actors professionals i sense usar l’artificialitat del llenguatge cinematogràfic, i és un estil que encaixa perfectament amb la temàtica: la pobresa, la misèria i la supervivència.
Anant cap a les altres dues indústries més grans del món, un cop a França tasteu “La Grande Illusion” (Renoir, 1937) – en català ‘La Gran Il·lusió’ – una imprescindible història del dia a dia dels presoners francesos a la I Guerra Mundial que aconsegueix ser molt artística i aguda políticament, i a la vegada entretinguda i molt humana. Una raresa única. Tampoc us deixeu de provar “Le Salaire de la Peur” (Clouzot, 1953) – en català ‘El Salari de la Por’ – clarament un thriller, que és la definició perfecte de la fórmula del suspens de la bomba sota la taula de Hitchcock. Tan senzilla però tan tensa, tot el film és un viatge a camió… i ja que viatgem, anem cap a Anglaterra per veure “The Bridge on the River Kwai” (Lean, 1957) – en català ‘El pont sobre el riu Kwai’ – un dels grans films anglesos, també bèl·lic i de molta tensió psicològica, que transmet que el més important de la guerra són els individus. I, sobretot, mireu “The Servant” (Losey, 1963) – en català ‘El Criat’ – un relat de dominació entre l’amo i el seu majordom que a través de les relacions de classe ofereix una visió demolidora.
Pel què fa a Espanya, cal destacar-ne dos grans drames. “Los Olvidados” (Buñuel, 1950), de producció mexicana, és un film sobre el crim juvenil amb un to documental important, de cinema naturalista que fa un retrat poderós dels suburbis de Mèxic, que són com és el món, segons Buñuel, “brutal, hipòcrita i injust”. I “La Caza” (Saura, 1966), una bona metàfora sobre l’Espanya d’aquella època, violenta i salvatge, que enfronta a tres caçadors i que té moltes característiques per ser considerada un Western. Una hora i mitja que se us farà curta i que explota amb esplendor al final.
I millor que deixi de recomanar grans drames perquè si se us acudís mirar-los tots en pocs dies, podríeu acabar ben folls. Els humans vivim – i recordem – a través de les emocions, i aquestes hem de cuidar-les perquè, com els rellotges de sorra, també s’esgoten. I, igual que la millor manera de cuidar el cor es anar fent exercici, la millor manera de cuidar les emocions és experimentant-les. Com? Doncs, també, amb alguna gran pel·lícula de tant en tant. Potser és per això que és el meu gènere preferit, perquè és el menys gènere de tots, el més difícil d’etiquetar o identificar, i per això és el més humà o el més semblant a la vida. La vida, com sabem, és tan complexa que poca gent s’atreviria a resumir-la dins d’una etiqueta, així que és més fàcil dir que les nostres vides són un gran drama de les qui ningú en sortirà viu, tot i que esperem que tinguin final feliç. Com li passa al protagonista de Ikiru, “la vida es mou bastant ràpid. Si no pares i mires al teu voltant de tant en tant, te la podries perdre”.
T
