QUESTS dies, hem vist sortir de la presó, en aplicació dels beneficis penitenciaris , als polítics presos. Han passat a tenir el tercer grau, una vegada acomplerta una part important de les penes, a les quals foren condemnats. Estem, en aquest tema, dintre de la més estricta legalitat.
Alguns col·lectius, han volgut organitzar actes de benvinguda, comprensibles a nivell personal i familiar, però gens acceptables quan s’han volgut convertir en actes de reparació de suposades injustícies o en crítiques contra una suposada manca de democràcia , a nivell d’Espanya.
No és la primera vegada, ni serà la darrere, en que aquests col·lectius pretenen vendre la imatge d’estar tots sotmesos a una mena de democràcia controlada, molt poc representativa i encara menys exemplar, per la qual cosa s’ha actuat fora dels “cànons democràtics”.
Em permeto recordar, i tothom ho pot comprovar, que Espanya figura en el lloc dinovè ( 19 ) en el Democracy Index , amb la qualificació de “democràcia plena”. En aquest primer apartat, només hi ha 20 països. En el segon apartat, figuren els països amb “democràcia imperfecta”. En el tercer “règims híbrids”, i en el quart “règims autoritaris”.
Es evident que com tota obra humana, el sistema és perfectible, i de fet, tots hauríem de procurar avançar uns llocs més, per apropar-nos al capdamunt on hi figuren països com Noruega, Islàndia,Suècia, Nova Zelanda, Finlàndia, Irlanda…però un dinovè lloc, entre els 167 països supervisats, controlats i avaluats, no deixa de ser un honor. Vist que darrere nostra hi tenim països tant rellevants com EUA ( 25), França ( 29 ), Bèlgica ( 31 ), aquests figuren com “democràcies imperfectes”.
Dit això, vull exposar alguns fets, dels quals se’n parla molt poc, per no dir gens. Mireu, he ostentat el càrrec de Diputat al Parlament de Catalunya, durant quatre legislatures consecutives ( de la III a la VII) , en les quals, entre altres temes s’aprovà el Reglament del Parlament. El Reglament, és l’eina bàsica i fonamental de funcionament de la màxima institució catalana, i era lògic buscar la unanimitat. I així va ser, per votació dels 135 membres del Parlament.
En aquest Reglament, com és habitual en totes les cambres democràtiques, s’establia que per modificar-lo, o per acordar grans temes estatutaris, s’hauria de comptar amb els dos terços de la Cambra. Es a dir, 90 diputats. Es lògic demanar una majoria reforçada, quan es tracta de fer modificacions rellevants, en les regles de joc. Aquí, a Alemanya , Suïssa o Austràlia, tots ells països federals.
Doncs, bé, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, un conjunt de només 72 diputats, amb l’avinentesa de la presidenta de la Mesa del Parlament, van trencar les regles establertes en el Reglament i varen imposar, canvis substancials, en el funcionament del Parlament. Però, més greu encara, amb aquests 72 diputats, es varen atrevir a imposar la celebració d’un referèndum o consulta, per l’ 1-O, i per reblar el clau, aprovaren unes suposades Lleis de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana, el contingut de les quals, cas d’haver-les aplicat, ens hagués portat del dinovè lloc, de l’Index de Democràcia, a més enrere del 100, ja en el grup de “règims autoritaris”.
Aquests fets, els més greus en la nostra història contemporània, suposaven el trencament del Reglament del Parlament i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia, i per descomptat, de la Constitució. En qualsevol altre dels països democràtics, una actuació com aquesta, hagués comportat la dissolució de la Cambra, el dia 8 , a les 8 del matí. Aquest hagués estat el moment legalment oportú per aplicar l’article 155 de la Constitució. Ens haguéssim estalviat tot el que vingué després, molt especialment, els immensos errors del govern central, el dia 1-O.
Però després, hi hagueren moltes altres decisions, fora del marc legal, dutes a terme pel govern de la Generalitat, incomprensibles i inacceptables , en un estat de dret. En una democràcia es pot discrepar i manifestar la voluntat de canvis profunds, però mai, trencar amb la legalitat. En una dictadura, sí, en una democràcia, mai. Alguns, volen vendre un relat de resistència i valentia, quan en realitat, fou una tupinada contra la legalitat vigent, la catalana i la espanyola.
