‘obituari de La Vanguardia del proppassat 18 de juliol ens recordava la figura de Joaquim Illas Illas, home que representà la història viva i singular de la vila de Blanes. No en sabia res, del personatge, però acomiadar-te d’aquest món (13 de juliol) amb 110 anys de vida -1909/2020- i a les portes d’un nou aniversari mereix tota mena de textos i elogis. Com resa en el Diari de Girona va viure “dues dictadures, dues monarquies, una república (Guerra Civil inclosa) i dues pandèmies”. Ho rellegim les vegades que convingui. Recomano un senzill exercici mental i cronològic per fer-nos una idea del que això representa. Aneu comptant! Us imagineu algun testimoni més intens i directe de la nostra història contemporània i més recent? La seva vitalitat i companyonia foren un veritable luxe i privilegi car va arribar amb les idees ben clares fins als darrers moments. Joaquim Illas era, sens dubte, la història viva i autèntica d’aquest país. No tenia competidor. “L’avi de Catalunya” i de tot l’Estat va esdevenir un personatge fonamental i emblemàtic en la memòria col·lectiva de Blanes.
Va treballar en diferents oficis i en darrer terme -a partir de 1950- en el negoci familiar. Falet -en reconeixement al seu pare, Rafel- es va significar per una immensa generositat i una gran aportació a l’Arxiu Municipal de la vila. Era un singular detectiu i destacat assessor que sabia identificar/trobar els noms de dotzenes de personatges que apareixen en centenars d’imatges d’aquesta localitat selvatana. Ho sabia tot. Em vénen al cap tot un munt de persones que podrien – algunes ja s’hi han posat- fer una tasca semblant a la nostra ciutat com a marmessors de la seva història i memòria. Necessitem, amb una certa urgència, la informació i saviesa de la gent més gran i que a hores d’ara viu, tristament, moments de gran dificultat i enclaustrament. Llegeixo sempre els obituaris, car habitualment se n’aprèn i molt, però reconec que aquest mereix, amb escreix, tota mena de valoracions. Estic força descol·locat. De tot el que he llegit sobre Falet em quedo amb un parell de qüestions, menors i del tot anecdòtiques, però que despunten en aquesta necessitat de cercar agosarades afinitats. El seu negoci familiar era una botiga de comestibles i això va ocupar unes quantes dècades de la seva vida. No puc deixar de pensar en la botiga de casa i amb la meva família. Tot agafa una emotiva recordança per la relació, coneixença i tracte humà que representava un establiment de barri. Una botiga era molt més que un negoci i sí un veritable gresol d’emocions, complicitats i vivències. Tot això ja és història. També hi ha una recordança dels seus hàbits de salut, alimentació -berenars de pa amb vi i sucre- i horaris quotidians. Penso en l’avi Maties i aquell diari i prompte enllitament. Calia anar a dormir ben aviat, per feina o per una qüestió de salut, considerant que la jornada següent començava a les quatre del matí i no es podia badar. Eren uns horaris d’un altre temps i uns testimonis excepcionals i exemplars per un munt de raons. En aquest cas, únic, immens, del tot extraordinari i font inesgotable d’autèntics records.
