El sindicat SPL-CME Policia Terrassa ha decidit posar en coneixement de la fiscalia els fets relacionats amb dues multes que van desaparèixer del conducte de tramitació individual. Els fets es van produir en plena crisi sanitària, van provocar la intervenció de l’alcalde i se l’acusa des del sindicat policial i també des dels partits de l’oposició d’interferir en el procediment administratiu municipal. Els fets són de complicada anàlisi. Des d’un punt de vista polític resulten extremadament llaminers en donar-se tota una sèrie d’indicis amb els quals és fàcil arribar a la conclusió que s’ha produït una irregularitat en la gestió de les multes: es produeix una polèmica a les xarxes per unes multes a uns veïns de Can Roca; l’alcalde intervé i diu que s’ho mirarà; el regidor pregunta a la policia; les multes desapareixen del conducte administratiu i fins i tot de la relació informàtica i quan el sindicat ho denuncia, apareixen a sobre de la taula d’un sotsinspector que en aquell moment era el màxim responsable policial per la baixa laboral de l’intendent major. El primer que fa, tant els sindicats policials, com els partits de l’oposició és que tot pot ser el que sembla.
És per això que el caso, com ja hem dit en altres ocasions, té dos recorreguts. En primer lloc, el polític, que pràcticament ha arribat a la seva fi amb la dura comissió de transparència, que es va convertir en una comissió d’investigació. Els partits de l’oposició han vist una clara ocasió de desgastar la imatge de l’alcalde, Jordi Ballart, i, fins i tot, intentar desestabilitzar la relació dels socis de govern, posant en dubte les formes de fer política de Tot per Terrassa i en especial del seu líder. La polèmica s’ha allargat durant tota la pandèmia, degut, segurament, a una mala gestió de l’equip de govern, i el que sí que ha aconseguit l’oposició ha estat generar el soroll suficient per a difuminar el que ha estat una bona gestió de la crisi sanitària a la ciutat.
Des d’un punt de vista judicial, la fiscalia té ara la paraula. No sabem si iniciarà actuacions o si arribarà a demanar informació sobre els fets a l’Ajuntament. Els partits de l’oposició no han intervingut directament en aquesta via, ja els hi està bé que ho faci el sindicat, perquè no se’ls hi pugui acusar, com reconeixen, de judicialitzar la política municipal. La qüestió està en el fet que la via judicial podria no tenir el recorregut que es podria pensar, ja que les multes es van recuperar i es van tramitar legalment. El que no se sabrà mai és que hagués passat amb les dues multes si la denúncia dels sindicats es produeix passat un temps.
EUS ací un títol breu i prou suggerent. Més clar, l’aigua. Sens dubte, referit al carrer més llarg de la vila. Una gran majoria d’egarencs, però, ignoren el motiu pel qual aquest eix viari duu aquest nom. Va ésser a causa dels fets esdevinguts durant la 3a. guerra carlista –fa 148 anys– desprès d’abdicar el rei Amadeu I. El buit en la regència provocà que els carlistes fessin de les seves.
D’entrada, havien exigit que Terrassa pagués la “contribució” convinguda. Un impost mitjançant el qual els vilatans no serien molestats. Com que l’ajuntament passava de tot, una panda d’uns 600 armats –comandats pel general Joan Castells i Rosell– va segrestar un tren a la Riera de Gayà. Amb ell, es presentaren a l’estació del Nord i enfilaren cap a la casa gran. Una filera baixava pel carrer del Nord. L’altre, per Mas Adei… Mentrestant, es van fer tocar les campanes a sometent i la gent es tancava a casa seva. Les tropes anaven cridant que no volien la guerra. Tan sols cobrar. Foren rebuts a trets, òbviament…i la batussa prengué una dinàmica eixordadora. No cal referir quin fou el bàndol guanyador.
El tinent d’alcalde (Jaume Jover) es trobava fent de forner al carrer Gavatxons. En sentir el so de la campana, agafà un arma i demanà ajut al bon amic Valentí Alagorda. Se n’anaren al Raval per a preservar els diners de la vila. Desseguida van decidir obrir foc contra els carlins, que ocupaven l’ajuntament. Aquests contestaren amb trabucs. El primer dels dos joves morí a l’acte. L’altre, mal ferit, se n’anà tres setmanes més tard: per Sant Roc.
La xerinola desvetllà els altres sometents, que obligaren les tropes a recular per on havien vingut. No sense abans haver-ne liquidat uns quants. Ací reflecteixo el títol previst inicialment: “els carlins, que els mati Déu”. L´apèndix final del “per què els feia” es sobreentén.
Llavors, doncs, ja podíem situar-hi una mena d’inici del dèficit/espoli fiscal del règim central envers la perifèria. La qual cosa no justifica la via cap al secessionisme sense cara ni ulls. O pel dret i a la babalà.
Durant molts anys, tal dia com avui es feia una processó cívica cap al cementiri vell, ambuna ofrena floral. El 1882 fins i tot, s’hi bastí un monument, encara visible actualment als jardins del cementiri vell. D´allí, neix la llarga avinguda d’un jorn victoriós i tràgic per Terrassa.
