RAMA. Ara que s’ha anunciat la voluntat de TVE i TV3 de produir la segona temporada de “Drama” potser val la pena de tornar-ne a parlar-ne una mica. En vaig voler veure un capítol arran de la polèmica del seu bilingüisme i, sobretot, de l’article que en va fer Xavier Vila, sociolingüista i director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, el qual afirmava que emetre aquesta sèrie per TV3 “va ser un error perquè transmet el missatge que saber català és irrellevant no sols a Catalunya sinó fins i tot per sortir a TV3”. Segons els arguments d’aquest sociolingüista, les sèries de TV3 han d’emetre una imatge del català “dotat d’unes funcions pròpies” i, per tant, percebut com a necessari per tots els habitants d’aquest país. Em temo, però, que, per molt que es vulgui transmetre aquesta imatge, només cal anar a un bar de l’Àrea Metropolitana, o de més a la vora, o a un jutjat, per veure que això no és així.
Darrera de la polèmica i de l’article esmentat, s’hi troba el convenciment que la televisió ha de tenir una funció educativa i que ha de servir per ajudar a construir una societat millor. Això pot ser cert per a la televisió en general i per a la televisió pública en particular, però quan aquest criteri es vol traslladar a la creació artística el desastre està assegurat. Hi ha hagut molts moments al llarg de la història en què el poder o la classe dominant ha volgut fer servir l’art, i especialment la literatura, per construir una determinada imatge del país o de la societat i no cal esmentar casos dictatorials, només cal pensar en l’Anglaterra victoriana, que es va haver d’inventar la literatura de viatges per poder situar un adulteri a dins d’una novel·la, com tan bé explicava Alberto Cardín. Des del meu punt de vista, la bona literatura és aquella que ens posa davant del mirall de les nostres contradiccions com a individus i com a societat, la resta és cofoisme i pastorets.
PROGRAMACIÓ D’ESTIU. Ja se sap que l’obligació del políticament correcte lligada a la cultura ha donat i dóna grans moments de glòria… i situacions estranyes, com la que es va produir en la presentació de la programació d’estiu terrassenca. Els qui la presentaven estaven tan capficats a deixar clar que la programació que s’havia fet contenia “activitats de tota mena, per a públic de totes les edats i condicions, inclusives, accessibles, que tenen en compte la perspectiva de gènere, sostenibles i que no només es faran al centre de la ciutat sinó a tots els districtes”, que es van oblidar de detallar en què consistia l’esmentada programació! Almenys jo, en les cròniques periodístiques que vaig consultar, no vaig ser capaç de trobar-hi ni el nom d’un sol grup ni d’un sol títol dels programats. Potser és també una nova manera d’explicar les coses, però la trobo un pèl sorprenent…
FESTA MAJOR. He seguit amb interès el debat generat, entre altres llocs, a les pàgines d’aquest diari sobre la pertinència dels actes que s’han fet de Festa Major i, especialment, sobre la bondat de gastar-se 7.000 euros per disfressar un helicòpter de drac i fer-lo sobrevolar Terrassa divendres de Festa Major. És evident que els actes programats van passar sense pena ni glòria, però també entenc la voluntat dels organitzadors de no deixar passar la Festa Major sense fer res. Segurament l’error va ser voler fer les mateixes coses d’una altra manera i no voler veure que la cultura popular sense poble no és res…