ÓC fill de Terrassa i això em fa sentir orgullós, tinc la gran majoria de la meva família en aquest municipi i la meva vida professional sempre ha estat estretament lligada en aquesta ciutat , la meva ciutat. Diríem que la meva relació amb ella és diària i tot i que no hi visc, ja fa molts anys que vaig descobrir que no era un indret que s’ajustava a les meves expectatives de residència habitual, em passo moltes hores trepitjant els seus carrers i gaudint de tot el que aquest indret pot oferir a ciutadans i visitants. En aquest trepitjar els carrers en els últims mesos m’he adonat que Terrassa viu a dues velocitats, la Terrassa del centre pertanyent al districte 1 i la resta de barris i districtes de la ciutat. Em refereixo a la sensació de contradicció que et genera caminar per carrers ben cuidats, nets i endreçats, el centre de la ciutat (Rambla d’Egara , Raval, Plaça Vella, Carrer Cremat, Passeig Comte d’Egara… i d’altres carrers plens de muntanyes d’escombraries, mobles i fins i tot herbes que surten de les voreres que fan molt mal a la vista.
Aquesta és una percepció que segurament també podem trobar en d’altres ciutats de tot el món, sempre hi ha una tendència a salvaguardar la imatge dels llocs més concorreguts i que donen visibilitat i categoria al municipi però l’equilibri entre unes parts de la població i les altres ha d’estar garantit des de la base. No pretenc fer una crítica al consistori de la ciutat de Terrassa que tot i que pago els meus impostos per les activitats professionals que desenvolupo en aquest municipi hi tindria tot el dret, però aquest escrit només va en la direcció d’ obrir una finestra de reflexió i convidar als dirigents actuals de la nostra ciutat a passejar pels carrers dels 7 districtes que configuren el mapa territorial de Terrassa amb una mirada objectiva i analítica.
Plantes de més d’un metre d’alçada en moltíssims carrers, piles i piles de mobles i deixalleries amuntegats dia rere dia en els seus racons i contenidors trencats, cremats, sense tapadora i atapeïts en les diferents vies de la ciutat. No veig els mateixos improperis en el centre.
Terrassa ha estat ciutat de les persones, amiga de les persones grans, capital de la innovació, del modernisme industrial i del jazz i sobretot ha estat seu olímpica, fins i tot seríem capaços de llistar algunes raons per quedar-se a viure d’una manera prou convincent.
La satisfacció dels habitants de Terrassa, segons dades del primer Baròmetre de la Ciutat que va posar en marxa l’Ajuntament de Terrassa l’any 2019, el grau de satisfacció de viure a la ciutat era de 7,71 punts sobre 10, a més ens trobem amb l’oferta comercial de la ciutat, la bona comunicació per carretera, la seva mobilitat i el bon transport públic, el seu caràcter universitari, la seva proximitat amb Barcelona, l’oferta gastronòmica, l’oferta cultural i d’oci, el seu envejable entorn natural i així un seguit d’actius que sumarien en la direcció de ciutat acollidora i amable. Però malgrat totes aquestes raons per sentir-nos orgullosos la imatge que projecten els seus carrers i la deixadesa que visualitzem especialment en algunes zones del municipi són una càrrega massa gran per tots els veïns que pateixen aquesta degradació i que acaben veient que del seu barri al barri del centre hi ha una diferència de tracte, de sensibilitat. Segur que els pressupostos municipals desgranaran inversions arreu, però allò que transpira, allò que entra pels ulls no reflecteix aquest fraccionament de la despesa.
També vull manifestar que acumular runa i deixalles en els carrers no es culpa de cap grup de gestió de la política municipal i si del incivisme de les persones però d’incívics hi ha en tots els districtes i no només en uns quants.
Convido a considerar amb contundència les meves paraules, anem a veure els carrers, jo faig per un en aquest passeig d’anàlisi real de la nostra ciutat, jo sumo en la feina de trobar equitat en el caminar de Terrassa, tots igual a una sola velocitat.
* L’autor és Coach Advance Life – www.creixerjoancarles.com