M permeto recordar que l’ONU té 72 anys d’existència. Malgrat que algú em titllarà de destraler, encara em pregunto si serveix d’alguna cosa. Amb més motiu tenint en compte que avui fa un quart de segle que es produí l’abominable massacre d’aquesta ciutat bosniana d’Esrebenica. Teòricament estava sota mandat de l’ONU, protegida per soldats holandesos de l’UNPROFOR. Tot i així, va ésser presa per tropes d’un viperí i repugnant general Ratko Mladic. En un sol dia, van morir assassinats salvatgement més de 8.000 nens i homes de Bòsnia. On eren els cascos blaus?
Som davant la pitjor barbàrie i atrocitat des de la Segona Guerra Mundial. Es pot qualificar d’autèntic genocidi. Per tot plegat aquesta bèstia humana fou condemnat, amb en Radovan Karadzic, president de Sèrbia, a cadena perpètua pel Tribunal Internacional de la Haia. Com a responsable del tristament famós setge de Sarajevo i altres crims de guerra.
Un mes després de la declaració d’independència de Bòsnia i Hercegovina (produïda el 5 de març de 1992) i un cop proclamada la República de Sèrbia, Mladic ordenà el bloqueig de Sarajevo, tancant el trànsit i el subministrament d’aigua i electricitat. Això desencadenà quatre anys de setge. El més llarg de la història moderna. La ciutat fou bombardejada brutalment amb obusos i trets de franctiradors. Una de les proves en contra d’ell va ésser una gravació on ordenava intensificar els atacs, atès que “no hi havia massa serbis”. Allí van perdre la vida més de 10.000 persones (entre elles, uns 1.500 nens).
Puc perfectament ennegrir i qüestionar molt i molt més la poca efectivitat real de l’ONU amb un reguitzell d’exemples: la crisi rohingya, la del poble kurd, la dels refugiats, la vista grossa amb les martingales d’en Vladímir Putin envers Crimea i Ucraïna, el poble sahrauí, Pol Pot a Cambotja, etcètera. Així em pregunto si val la pena mantenir-ne la seva “estructura” com a tal.
Per oblidar, cal recordar. La perspectiva de la vida ens planteja mirar enrere, gaudir del present i encarar el futur adientment. Quan som, però, davant fets d’aquest gruix, perdonar exigiria un fort equilibri emocional que ultrapassa tota barrera. Personatges tan repugnants, abominables i execrables com Mladic i Karadzic no mereixen ni haver arribat a néixer.
