l 27 de maig en la intimitat familiar vam acomiadar a Terrassa al Rafa com tothom l’anomenava. Va néixer a Lucena i va morir a l’Esquirol. Es va implicar amb el moviment veïnal de Terrassa dels anys setanta, vivia a la Maurina, desprès a Torressana en una petita comunitat de vida, i desprès al barri d’Ègara a la parròquia. Era mecànic, però va estudiar sociologia, va participar amb la Gemma, la seva esposa. en grups de Cristians pel Socialisme, desprès connectà amb els Amics de l’Arca inspirats en la no violència de Lanza del Vasto i van viure força anys a l’Aveyron, prop de Rodez on hi havia una comunitat de l’Arca resident a l’antiga abadia del císter Notre-Dame de Bonnecombre (s. XII). Desprès d’un intent fallit de refundació la comunitat va decidir tancar. Amb la Gemma havien pensat més d’un cop, que en un futur potser podrien tirar endavant algun projecte comunitari a Catalunya. Van tenir dos fills, l’Alba i l’Ismael i aquí les noves responsabilitats familiars els van fer pensar, amb mirada llarga, tornar a Catalunya. Es van establir a Tavertet on treballen per en Raimon Panikkar i la Fundació Vivarium. Més tard es traslladen a l’Esquirol i treballen per l’ajuntament de Manlleu, el Rafa treballava en un CRAES (Centre d’acollida de joves del Departament de Justícia) propiciant la seva formació i inserció laboral. El 2012 li diagnostiquen un càncer avançat que se l’ha emportat.
Era tota una personalitat: ben plantat, conversador com el que més, veu sonora, interessat per saber, un tant filòsof, cercador de l’esperit que l’impulsava a nous reptes, compromès i cristià, volia ser capellà, però va conèixer a la Gemma i el va captivar i lluitador com era, pensava i creia que “aviat” deixarien casar als capellans i ordenarien homes casats. Ell albirava aconseguir-ho.
Parlo dels primers anys 80, és a dir en fa quaranta i tot just en el Sínode de l’Amazonia de fa pocs mesos s’ha obert molt tímidament, però jo penso decidida, el caminar cap aquest objectiu, ordenació de dones inclosa, malgrat que els mitjans no ho han explicat prou bé. Tot poc a poc, però decididament a l’estil de Francesc el bisbe de Roma que en misericòrdia i compromís evangèlic que l’empeny al social, guanya per golejada als seus darrers antecessors, a molts -masses- cardenals i bisbes, alguns massa propers. Rafa que al Cel ens puguem veure!
