L confinament a causa de la pandèmia ha originat un debat sobre la llibertat que planteja diferents qüestions totes elles importants per a la vida en comú, com: salvar vides o recuperar l’economia? A més desigualtat/pobresa menys llibertat? Apareixen avui dia també a les democràcies esclaus moderns? A la Grècia antiga, a Siracusa (CH. Godin “Al llarg de la filosofia”), la llibertat, la simbolitzava una figura al·legòrica: un cavall indòmit. A l’entrada del port de Nova York la llibertat és una jove dona que porta a la mà dreta una torxa que il·lumina el món. Aquestes imatges són dues maneres d’entendre la llibertat: la passió, per un costat; per l’altre, la raó.
És un fet afirmar que som lliures, però certs determinismes biològics, psicològics i socials condicionen els nostres actes. L’essencial en la nostra vida no l’hem escollit: la salut, el treball i l’amor. Tampoc hem triat ni el medi social ni el temps social regit pel rellotge. Una persona pobra és menys lliure que una rica, una ignorant és menys lliure que una persona culta i una malalta és menys lliure que una sana. La capacitat de l’individu d’escollir les opcions, de triar les alternatives o de prendre les pròpies decisions es veu sovint condicionada i restringida pels altres, tant pels sistemes polítics autoritaris i democràtics com per altres instàncies religioses i socials.
Tanmateix, som lliures, segons les definicions més conegudes de llibertat, en la mesura que fem allò que ens plagui o el que vulguem, que els altres no ens impedeixin fer-ho, que puguem dir “no” o que tinguem el poder d’actuar i no només la possibilitat. No sempre podem fer el que ens agrada. Molts d’aquests comportaments són esclaus de les passions tal com mostren les conductes que creen addicció. L’autèntica llibertat d’un ludòpata, per exemple, seria dir “no” a allò que l’empresona. Podem fer el que vulguem? Moltes vegades una acció pot ser voluntària, però no lliure. Pagar els impostos o demanar un crèdit són accions voluntàries, però no lliures, ja que la primera està motivada per la por al càstig i la segona, per la ineludible necessitat. Tenim el poder d’actuar? Sí, però és necessari que aquest poder de fer no sigui una simple il·lusió, sinó una potència real, que asseguri als homes, com a mínim, una educació, si no la llibertat de pensar és un mot buit, un sou mínim, si no la llibertat de fer és una paraula vana i una sanitat gratuïta, si no la llibertat de viure és un vocable estèril.
Com es pot inferir, tota llibertat no pot no tenir límits, ja que només ells li donen sentit. On són? Allí on un dany se segueix del seu ús (S. Mill “Sobre la llibertat”). Qui jutja els danys? Les persones investides de poder i/o autoritat. La llibertat exigeix un joc i una tensió permanents entre la passió i la llei o entre el poder fer el que volem i la possibilitat d’actuar conforme a la raó, és a dir, a dret. Només així la vida en comú no és una jungla, sinó un espai de joc ètic i polític. Tanmateix, pertanyem a un sistema, el neoliberalisme, on gent poderosa el vol sense regles, que no és sinó la política de la faula “la guineu dins del galliner”. Cada cop que una llei social és votada, les guineus criden; veus que cridaren ahir contra les lleis sobre la violència de gènere, l’avortament, el matrimoni homosexual, la igualtat, la memòria històrica etc., i veus que criden avui contra l’ingrés mínim vital, la possibilitat de la derogació de la reforma laboral i altres. La política de la guineu fa possible l’existència d’esclaus moderns, si entenem per esclau l’individu depenent, que pertany a un tercer a qui està obligat a llogar la seva força de treball per sobreviure, com l’aturat al final del seu subsidi d’atur o qui cobra l’ingrés mínim vital o el sou mínim; els sense sostre o els nens forçats a treballar… Qualsevol que pateixi aquestes situacions, afirma M. Onfray a “Antimanual de filosofia”, o que el rol que tingui a la societat sigui degradant i que no pot permetre’s el luxe de rebutjar és un esclau modern.
Som lliures, segons les definicions més conegudes de llibertat, en la mesura que fem allò que ens plagui o el que vulguem
A Terrassa, no llegir bé el seu posicionament en l’àmbit metropolità li ha costat la seva pèrdua de teixit industrial
