Els ulls del nen enfoquen el terra. El seu company se’l mira. Van per l’altra vorera i encara són a uns 25 metres de nosaltres. El soroll espaterrant del tro que acaba de petar, quan encara falten dos dies per la revetlla, justifica la seva intenció infructuosa de passar desapercebut. L’incentiu és espantar i els resultats són un gran èxit: ens espantem. Missió acomplerta i els efectes col·laterals (ser descobert en l’acció) són efímers i desapareixen caminant enfocant a terra i caminant tranquil·lament.
Les organitzacions ben gestionades intenten tenir resultats senzills com aquest: promoure incentius que motivin als membres dels equips per aconseguir resultats i fer que es produeixin les accions a través dels procediments adequats, encaminats als objectius. Però sovint no és així, i es perden esforços perquè els camins aparentment planers, són plens d’entrebancs. Les organitzacions són éssers complexos a on sovint es frenen iniciatives individuals per donar prioritat a les accions que han d’aplicar-se a tota l’organització. Desapareixen els incentius i només s’executen procediments feixucs amb suposat benefici del conjunt. Això paralitza l’organització i des-incentiva la creativitat. Quan les organitzacions no tenen creativitat, no tenen innovació i això només pot passar si tenen assegurada la seva continuïtat com organització per raons de domini de mercat o d’entitat subvencionada. Quan la competència és alta, la manca de creativitat i innovació és fatal a no ser que estiguis en un nínxol súper-especialitzat en el que no es donen economies d’escala que redueix l’interès a les grans empreses.
Amb el teletreball passen coses semblants: es guanya en eficiència per executar el que està establert i es perd en creativitat i innovació per manca d’entorn adequat per la imaginació i la “química” que surt de la improvisació dels contactes informals.
La motivació, la iniciativa i els incentius són temes que interessen als economistes perquè fan moure les organitzacions i als agents econòmics (empreses, persones i representants socials). Els incentius modelen les accions però aconsegueixen sempre els resultats esperats. Els incentius es creen per arreglar situacions. Com que els resultats provenen de les accions planificades i de les capacitats i possibilitats de la seva execució, les organitzacions tenen amb la planificació, l’eina necessària per l’acció.
Però les capacitats i competències de l’executor són les que finalment modelen les accions als canvis de l’entorn i així, aconseguir acostar-se al màxim als resultats desitjats. El nen havia comprat el petard, tenia la metxa per encendre’l i anava pel carrer buscant vianants per espantar. Tot això és planificat i els incentius eren aconseguir els resultats. El seu atreviment (capacitat i competència) per fer l’acció planificada, és el desencadenant del resultat. Potser el seu company no s’atrevia i tota la planificació se n’hauria anat d’orris.
Hi ha altres tipus d’incentius lligats a les accions i no als resultats. Per exemple, davant la crisi econòmica derivada de la irrupció de la pandèmia, els governs han actuat per reduir es efectes al teixit econòmic. La despesa inicial del govern dels Estats Units ha inclòs un xec de 1.200 dòlars a cada persona amb guanys inferiors a 75.000 dòlars anuals, 600 dòlars als aturats i més de 500 milions de dòlars en préstecs a petites empreses, tot plegat destinat als que estan en les pitjors posicions a l’escala d’ingressos. Ara bé, alguns ja preveuen que el resultat final, serà l’augment de la bretxa entre els més rics i els més pobres, doncs la política i els funcionaris del govern federal estan més orientats a la reducció d’impostos que en els incentius per la despesa. Ja s’està dient que s’ha de reduir l’ajuda social perquè així la gent tornarà a la feina.
Hi ha casos en què l’entorn disposa de situacions impensables que fan canviar el valor dels incentius i motivacions. Per exemple, no podíem pensar fa uns mesos que el control de les persones, es converteix en una prioritat. La distància social física imposada, s’assumeix com una obligació per a tothom. Està mal vist als que la transgredeixen sense apartar-se als carrers, locals i llocs de treball.
Llegim com la Comissió Europea i la seva vicepresidenta Margrethe Vestager carregui contra Amazon per la presumpta utilització de dades de les empreses que venen a través seu, per a competir injustament contra ells.
Els monopolis digitals que dominen el món (els 5 grans: Amazon, Google, Facebook, Microsoft i Apple) volen resultats amb més diners i no els importen les pedres del camí. Així és com creen incentius i dediquen immensos recursos a la creativitat i a la innovació. Llàstima que informàtics amb visió i sort com el Jeff Bezos, l’home més ric del món, que està al capdavant d’AMAZON, no tingui incentius per a posar límits a la seva riquesa de més de 100.000 milions de dòlars (més que el que és de la despesa anual en tot l’estat espanyol en sanitat) i torni a la societat gran part del que té i ha aconseguit, en comptes d’incentivar procediments que eliminin la competència amb posicions de domini de mercat i monopoli.
gabriel izard@uab.cat
