E petit, tenia una gran por a la mort. En bona part, per culpa d´algun matís educatiu tèrbol i esbiaixat. A base de cercar lectura adient, he aconseguit capgirar-ne la visió. A hores d´ara puc dir que tan sols temo a Déu. Tinc clar que la meva vida és un préstec. Que els jorns són plaer i botxí, goig i fatalitat. Al llarg dels dies de confinament he refermat aquesta creença. Em preocupa molt, però, veuremolts senyals de fum al meu entorn.
Dit d´altra manera, tinc la percepció que la pandèmia no ha afectat gens ni mica la manera de fer de força gent. Són la penya d´aquells als qui no paguen per pensar. Pensen que són amos del propi destí. Creuen que, si algú ha d´arranjar coses o modificar-les, és l´estat. Ja s´ho faran. Des d´ara, m´allunyaré encara més d´aquesta gent tòxica.
Reprenent el fil inicial, en William Shakespeare deia que “la brevetat és l´ànima de l´ingeni”. O Jean de la Bruyere (escriptor francès del segle XVII) afegia que “aquells que no saben regular el propi temps, són els primers a queixar-se de la seva brevetat”. Per això, després de tants dies engabiats és trist pensar que encara hi hagi qui no sàpiga en què consisteix meditar. A tots ells,els “pentinaria” amb una sentència lapidària del gran Sèneca: “no és que tinguem poc temps. És que en perdem molt”.
Mentre tanco aquesta columna, un amic meu m´ha alegrat el dia. M´acaba d´expressar que, a partir d´ara,es farà voluntari d´alguna entitat social de la vila. Colpit per l´abast dels estralls derivats de la crisi i fortament afectat per la pèrdua d´una germana, valora que el seu temps és or. Malgrat que sembli poca cosa, la brevetat vital l´ha impel·lit a prendre una decisió que l´honora. Esdevindrà el millor tribut i homenatge al record de l´ésser estimat. “Fa més qui vol que qui pot”.
Sort que ningú no sap la durada/termini del préstec vital que comentava al primer paràgraf ! A partir d´ací, encara reblaré més l´argument amb una darrera cita d´Hipòcrates: “ars longa, vita brevis” (l´art/coneixement és llarg d´aprendre, malgrat que la vida és breu). Tant de bo que aquest tràngol tan amarg que ens ha tocat passar faci per remoure consciències! Contra la tesi governamental que “junts sortirem reforçats”, jo mantinc que la millor eina la té cadascú: temps.
