STÀ bé que el govern de l’Ajuntament de Terrassa hagi preparat una extensa programació d’activitats d’estiu -el “Fem estiu”- que qualifica de “culturals” i que es mouen entre el lleure infantil i adult, els espectacles i les propostes dels museus i biblioteques. L’alcalde, que no s’hi posa per poc, ha dit que volia que aquest fos “un dels estius culturals més potents de la història de Terrassa”. S’entén la bona intenció, tot i que passar-se de frenada en els objectius té l’inconvenient que es posa el llistó de les expectatives tan amunt que els resultats, per bons que siguin, poden quedar deslluïts.
Dic que la proposta és bona perquè és cert que amb el confinament hi ha hagut una aturada en el món dels espectacles i que és convenient mirar de recuperar l’empenta en aquest sector professional. I, com que no hi haurà Festa Major, m’imagino que s’hi podrà destinar tot o part del pressupost que s’hi gastava. A la informació que he llegit -estranyament- no s’hi diu res de què costarà “l’estiu cultural més potent de la història”. O no es va dir, o no es va preguntar. Però una bona manera de mesurar la versemblança de l’afirmació seria saber si també serà l’estiu amb més pressupost de cultura de la història.
Una altra manera de mesurar la magnitud de la proposta -i després poder-ne valorar l’èxit- seria tenir una certa aproximació a quina resposta se n’espera en usuaris i espectadors. Sobretot, perquè, segons els responsables municipals, aquesta programació “ens fa lliures, ens fa iguals i és un motor de promoció econòmica”. També, perquè segons les autoritats s’espera públic de totes les edats i condicions, amb activitats inclusives, amb perspectiva de gènere, sostenibles, ben distribuïdes per tots els barris i accessibles. I, encara, perquè aquesta llista d’activitats, segons la regidora de Cultura, cal vincular-les amb “la cultura com a dret fonamental” i han de ser “font d’empatia, d’amor, de canvi, de creixement, de dignitat i d’igualtat”. Tot això, certament, són bones intencions. Molt bones intencions. Però no és el mateix omplir una agenda d’activitats que aconseguir els resultats anunciats.
En general, i si hi ha pressupost públic pel mig -que caldria conèixer-, és exigible que es tinguin indicadors que permetin saber fins a quin punt s’han aconseguit els objectius. I no em refereixo, és clar, a saber si després de l’estiu els terrassencs ens estimarem més, sinó a si la participació també haurà acomplert la perspectiva d’edat, condició social, gènere i inclusió, entre més.
Torno a dir que les propostes d’activitats d’estiu em semblen bones, completes, oportunes -si no necessàries- i que cal agrair a l’equip de Cultura de l’Ajuntament de Terrassa l’esforç que ha fet per programar-les. Però també vull dir que, al costat de la programació pública, seria bo veure si les diverses institucions de lleure i culturals de la ciutat també s’han desconfinat i s’han arremangat per oferir les seves pròpies propostes. Fa molts anys, G.K. Chesterton observava la paradoxa que suposa que, en una època que considerem hedonista, fossin les autoritats públiques les que ens havien d’organitzar i pagar les festes, i empènyer-nos a participar-hi. De manera que, per desmentir aquest visió pessimista, seria bo disposar de l’agenda completa d’activitats, tant d’iniciativa pública com privada. També seria una bona iniciativa pública contribuir a difondre la totalitat d’activitats. I, finalment, seria fantàstic si acabat l’estiu se’n pogués fer un balanç complet. I, tot això, al marge de si una agenda d’activitats d’estiu té massa a veure amb allò de la cultura que ens ha de fer lliures, i que apunta en altres direccions.
