Poc a poc. La cultura de consum en bars no és igual a Terrassa que en altres ciutats d’Espanya. És a dir, que aquí no preval el glop, el cafè o la tapa en la barra, escenari de costums i trobades en molts altres llocs. Però clar que hi ha gent de barra que segurament havia trobat a faltar el tamboret o el simple suport de braç i colze. Ahir ja van poder retrobar-se amb la seva tradició, que per a molts és retrobar-se amb si mateixos. Som animals de costums i aquesta pandèmia ens ha banyegat.
Una barra no sembla mal lloc per a començar una recuperació anímica. Malgrat ser més minoria que mai, malgrat que res és com abans, malgrat la distància de dos metres que s’ha de guardar amb un altre parroquià també colzat a la barra. Pel que es veu, ahir no es va desencadenar precisament la bogeria davant els establiments. En alguns ni van notar la relaxació de la restricció amb el pas (efímer) a la fase 3. Un bar del Centre, per exemple, va mantenir la barra fora de servei: “Fins que no ho vegi clar en el BOE, res”, argumentà la cambrera.
El bar restaurant Cal Felip, al carrer de Sant Pau, sí que va obrir la seva barra, amb les mampares de metacrilat delimitant les distàncies obligades entre clients. Va haver-hi degoteig de clients, però res per a tirar coets. “Sí que tenim clients que eren de barra abans, durant les últimes setmanes acudien a la terrassa i ara tornen a la barra”, va comentar Enric, responsable del bar al costat d’Ester. El problema és que “no hi ha gent”, que bona part de la clientela de molts bars, sobretot del Centre, són treballadors d’oficines que estan tancades. Falla l’engranatge. I què passarà si poc a poc s’imposa el teletreball?
paràlisi
I entre els quals surten de casa hi ha encara persones amb por. És una por no només relacionada amb el possible contagi, sinó deguda també a la paràlisi que provoca una revolució vital inesperada i traumàtica: “Jo no visito cap bar des del 14 de març (dia de declaració de l’estat d’alarma). Sí, tinc por al contagi, però també em rebel·lo contra aquest canvi brutal a les nostres vides. L’allunyament, la manca de contacte, els recels”, diu José.
Cal Felip treballa al 25 per cent (això, els dies millors) del que treballava abans de la crisi sanitària: “El que ens manté és la clientela que és com de la família, aquells que venien fa setmanes només per a veure com estàvem”.
En locals de barris perifèrics passa una cosa similar. Els habituals tornen, però a comptagotes. Els bars que disposen de terrassa disposen també d’avantatge (pagada, és cert). Pel clima i per la seguretat. Ahir, a la tarda, dues o tres persones en tota la jornada havien pres alguna cosa en la barra del Cafè Dolç, en la plaça del Vapor Ventalló: “La gent prefereix estar al carrer, a la terrassa, encara que plogui”, va apuntar Nani, responsable del bar. Fins i tot alguns clients de barra fixa prefereixen ara l’exterior.
Les barres ja estan (gairebé) lliures, però semibuides.
