N passar per davant d’un col·legi, sempre recordo els matins d’hivern fent fila al pati de l’escola a primera hora amb la bata ben cordada, preparats per pujar a classe i iniciar el dia amb una pregària.
Segons les tradicions orientals no tot és matèria, i no es pot descuidar el que l’esperit demana per al seu creixement. Per altra banda, a occident les societats es van desenvolupant amb el jo i el seu benestar com a centre. Occident fuig d’una espiritualitat que sovint es vincula amb determinades litúrgies religioses. En cap cas hi ha consens sobre l’espiritualitat de les persones, hi ha qui parla d’un sentiment, un pensament o una dimensió de l’ésser humà. Estem en moments on les inquietuds obren nous camins de recerca personal. En paraules del antropòleg Xavier Melloni: «Ser místic significa viure en estat d’apertura, d’entendre que tot és signe d’una altra cosa. No ens quedem amb el primer que veiem, perquè tot és transparència d’alguna cosa més profunda que s’està manifestant». Hi ha molts d’altres autors que han escrit i parlat sobre l’essència de l’espiritualitat, i tots ells convergeixen en l’existència d’una inquietud en el ser, que va més enllà de la seva pròpia matèria.
Sempre he sentit aquesta inquietud de conèixer més enllà d’allò que m’envolta. En molts moments això m’ha apropat a persones amb experiències vitals diferents. Això m’ha obligat a sortir de la meva zona de confort. Persones amb hàbits i creences que no estaven alineades amb les meves. Aquest exercici de sortir d’un mateix, no està exempt de dificultats. Les pors, les vergonyes i els límits propis han estat sempre un obstacle per poder respondre amb un sí sense matisos. En aquest viatge entre el jo i els altres he descobert que hi ha quelcom més enllà d’un mateix. Aquesta troballa no és tan sols en un pla material sinó en un àmbit més profund del meu jo.
Prendre consciència de la meva transcendència ha estat fruit d’aquest viatge interior. Sobretot m’ha ajudat a entrellaçar de manera harmònica la convivència entre un mateix i els altres. Han estat anys d’aprenentatge i vivència sense poder veure encara el final. M’he vist obligat a fer un exercici d’entrar i sortir de mi mateix, i també d’assumir les meves realitats quotidianes. Ha estat un viatge que m’ha conduït cap a l’equilibri entre allò que crec que soc i el que els altres veuen de mi. En la barreja d’aquestes dues visions trobo el JO autèntic i personal. Aquesta identitat única i irrepetible que soc.
La presa de consciència del JO a través de la transcendència no és fruit d’un sol dia, sinó fruit d’un procés treballat. El confinament pel COVID-19 és una nova oportunitat per seguir avançant en aquest procés. La dificultat del moment ens porta a trobar-nos amb nosaltres mateixos, i conviure amb els més propers. Ara m’aferro a allò que tinc en el fons del meu interior per poder conviure. La proximitat física m’empeny també a una proximitat interior, tenint un retorn molt més ràpid que en altres circumstàncies. El confinament actua com un mirall proper on puc veure el que soc.
L’experiència d’aquests dies és més semblant a l’estona del pati de l’escola, on tots corríem darrere una pilota, que a l’entrada ordenada i silenciosa del matí. El mirall de l’espiritualitat em dona l’enteresa suficient per poder viure ancorat en l’esperança, encara que les circumstàncies siguin contràries.
