LGUNES converses imprevistes, però alhora concloents, no deixen cap mena de dubte. Hi ha molta tristesa en veure el panorama que es respira/transmet a la Casa Gran de la nostra ciutat amb el degoteig continuat de picabaralles, acusacions i malfiances entre els partits polítics que formen part del Consistori municipal. Hi havia molta i molta il·lusió en les perspectives/possibilitats del Pacte de Ciutat post-Covid i, ara, molta decepció en veure un futur cada vegada més incert i amb molta foscor a l’horitzó. Terrassa no es mereix aquesta situació i ho dic en el sentit més ampli i generós de l’expressió.
En els darrers mesos les hem vist de tots colors en el marc d’una situació prou dramàtica, imprevisible i preocupant. Ara no toca altra cosa que palesar un nivell polític d’elevada complicitat i no perdre de vista quines són les prioritats i necessitats que reclama la ciutat de Terrassa. El poble, la ciutadania, reclama estil i categoria per part dels seus representants. Les converses d’aquests dies, a peu de carrer, comencen amb una salutació il·lusionant que destil·la qualsevol dels retrobaments, després toca preguntar per la salut dels amics i familiars i a continuació es fa inevitable comentar el tema que presideix l’actualitat local des de fa unes quantes jornades. Hom parla de deteriorament, d’enquistats enfrontaments i com l’elegància i el savoir faire viuen segrestats per la crispació que no baixa de temperatura. Cal fer ciutat i no pas política partidista, em deia un bon amic.
No sé si el que estem escrivint aquests dies, alguns amb moltíssima més qualitat que el present text, podran fer canviar les actituds dels nostres representants. Si em permeteu faré una simple i pueril apel·lació a la nostra història més recent. La infravaloració i una fràgil autoestima havien acompanyat de sempre l’esperit de molts terrassencs. Tranquils que avui no va de modalitats de terrassenquisme! Ben cert que, habitualment, no s’ha respirat massa un sentiment d’orgull i complicitat ciutadanes. Ja sabeu l’anècdota: a la planta 102 de l’Empire State es troben dos catalans, el de Sabadell no dubta ni un instant a dir quina és la seva procedència vallesana i el terrassenc ho arregla dient que és d’un poble pròxim a Barcelona. Això ja és història i, veritat o no, podria definir molt bé la sintonia/implicació d’altres temps.
Com diu la cançó les coses han canviat i ja fa temps que ningú renuncia/renega de la seva residència i dels molts beneficis, àdhuc inconvenients, de la nostra estimada Terrassa. Quan va començar el redreç? Se’m fa difícil ajustar una data però coincideixo amb molta gent que els reptes olímpics del 1992, amb les corresponents autoritats municipals al capdavant, foren decisius en un canvi d’actitud/percepció individual i col·lectiva.
Han passat moltes coses i, sobretot, vint-i-vuit anys plens d’il·lusions i força adversitats. No detecto pas, ans al contrari, que s’hagi perdut la convicció vers la ciutat per part de vells i nous terrassencs. El darrer i repetitiu comentari és que som la tercera ciutat de Catalunya seguits a poca distància per la ciutat de Badalona. Reconec que sona bé. No sé si és un avantatge o un seriós inconvenient. Més enllà de l’anecdòtica classificació hi ha un munt de reptes que la pandèmia ha enredat d’allò més. Només amb unitat i confiança podrem seguir endavant i ja us podeu imaginar qui ho ha de garantir i fer-ho possible a tots nivells.
