N José Saramago, Nobel de literatura l’any 1998, deia que “les debilitats no en fan una altra de més gran, sinó una nova força”. Avui s’acompleix el 10è aniversari de la seva mort i crec que la sentència pren sentit màxim. Quan tot sembla anar retornant a una suposada normalitat, la Covid-19 ens obliga a capgirar esquemes. No em serveix la postura “mística” de pregar, defensada per sectors eclesiàstics. Ni puc empassar-me la cantarella que preconitza la coalició que ens governa.
Seguint amb l’escriptor portuguès, “és estúpid perdre el present només per la por de no arribar a guanyar el futur”. És ací que segueixo insistint en la meva crítica global a la gestió de la pandèmia per part de la nostra classe política. Igual com sempre reitero la deontologia i l’ètica en un munt de professions, crec que han brillat per la seva absència seny i filosofia en la presa de decisions governamentals.
Insistint en la seva visió, “tot home sap el que té. Però no pas el que val”. Vivíem en un núvol, engrunats en una visió prepotent. Ometíem que “els moments no avisen quan vénen”. Que “les energies tornen sempre quan ho fa l’esperança”. Ara, “si volem collir, cal arremangar-se i sembrar”.
Al cap i a la fi, “la vida sembla una línia recta, sense ésser-ho. Concentrem la pròpia vida a l’entorn d’un esquifit cinc per cent. La resta, la pengem a lloms dels altres. Ens manca autosinceritat”. La vida acumula moments de tota mena on, “per tal que el cel s’obri, es fa necessari que una porta es tanqui”. Després de la sotragada del coronavirus, ens assossegarem? Dit altrament, Saramago insistia que “no és dolent tenir una il·lusió. Ho és il·lusionar-se”. Implica deixar-se encegar per coses caduques, banals i innecessàries. “El ceptre no fa el rei.” I “el triomf no pot pas esdevenir un objectiu”.
Sense caure en una fascinació morbosa, el record de la mort és una de les grans veritats de la vida. Som davant d’un dels eixos fonamentals del pensament d’en Saramago. “Pulvis es et in pulverem reverteris.” Malgrat que som pols i estem fets de fang, “aquest és com les persones: necessita que el tractin bé”. Quan natura i medi ambient s’han sentit traïts i agredits, han esclatat… I de quina manera!
