TERRASSA està afrontant una de les pitjors crisis dels últims temps, amb unes conseqüències que ningú és capaç de predir i per a la qual ningú estava preparat. Com a totes les ciutats, s’ha fet el que s’ha pogut: amb encerts i errors. No hi ha antecedents, ni certeses, ni solucions prèvies a una pandèmia mundial les conseqüències de la qual, encara, estan per venir.
Si tirem una mica enrere, fa un any alguns ens vam emportar un cop dur, però pensàvem que, malgrat això, s’havia produït un canvi. Ara, després d’un any, hem comprovat que no, que el cop dur se’l va endur la ciutat. Fins i tot, el suposat canvi ens va acabar il·lusionant als que havíem perdut, però ara estem veient que és el mateix que hi havia.
Enmig d’aquesta situació d’emergència sanitària, econòmica i social, el debat polític a la ciutat ha degenerat de manera incomprensible, irresponsable i utilitzant formes de fer política totalment fora de lloc i que no estan a l’alçada dels reptes que Terrassa té al davant. És un greuge per a la institució municipal, però un greuge -i això és encara pitjor- per a la ciutat de Terrassa. Ens referim a l’espiral d’acusacions, retrets i difamacions entre el partit de govern i el primer partit de l’oposició a la ciutat. La mala relació entre TxT i el PSC ha marcat l’agenda política de la ciutat des del primer dia, unes diferències entre persones que venien d’haver compartit un mateix govern i en alguns casos d’haver compartit molts anys al mateix partit. És lícit optar per camins diferents, però no que això paralitzi la ciutat i es converteixi en un enfrontament fratricida en què tothom prendrà mal. Davant d’anteposar els interessos personals i partidistes per damunt dels de la ciutat és impossible mostrar cap mena de comprensió per les repetides acusacions, insults, baralles, malestar, difamacions, tot ventilat per xarxes socials i públicament, per escarni i vergonya general de la ciutadania.
El que ens duu a concloure que no té cap justificació és que hi ha una voluntat expressa de fer política, a la tercera ciutat en població de Catalunya, en clau emocional i de conflicte. Quan això s’estableix com a dinàmica habitual, no es pot atribuir a cap error, ni serveix cap excusa. Ha quedat clar que la situació se’ls ha escapat de les mans amb l’últim i enèsim vergonyós episodi entre els dos partits amb més vots i, per tant, confiança de la ciutadania. Aquesta ha estat la tònica, el clima i l’ambient polític a Terrassa des de fa un any. I ens sap greu i ens decep, sí, perquè la ciutat necessitava un canvi. Fa cinc anys, amb la irrupció de candidatures com la nostra al ple de l’Ajuntament, essent la primera força de l’oposició, es va canviar la dinàmica, hi va haver projecte de ciutat, cooperació, objectius claus de mandat, una oposició constructiva, dura al ple, contundent a les comissions, amb la mà estesa, amb diàleg i, sobretot, amb objectius i pla, amb visió i amb projectes, alguns dels quals el govern va haver d’acabar fent seus, canviant fins i tot punts del programa electoral amb què s’havia presentat a les eleccions com va ser la municipalització de l’aigua.
En un dels moments més complicats de la història de la nostra ciutat, amb la crisi més gran que molts de nosaltres hem conegut i a on es fan més necessaris que mai instruments com el Pacte de Ciutat l’alcalde ha sigut incapaç d’estendre la mà, de liderar un espai que aglutinés tots els partits i donés el protagonisme que es mereix a la ciutadania. En moments tan delicats és quan més necessari es fa respondre a la responsabilitat que la ciutat t’ha atorgat, i en aquesta situació creiem que ni l’alcalde, com a màxima figura, ni el govern, com a responsable de portar la ciutat cap endavant i superar aquesta brutal crisi, ni el primer partit de l’oposició han estat a l’alçada del moment i dels reptes de futur que hem d’enfrontar.
Ara més que mai calen mesures en sanitat i educació, en habitatge de protecció indefinida de lloguer assequible, posar al dia les infraestructures i equipaments, apostar de forma clara per l’economia verda i un model productiu que passi per la reindustrialització i la tecnologia. També cal redoblar l’aposta pel desenvolupament dels barris i pel que havia de ser el projecte emblemàtic del mandat i deute històric amb molts barris de la ciutat, les rieres.
Des de Terrassa en Comú només podem que lamentar i denunciar la deriva lamentable de la política municipal. Constatar que el canvi no ha arribat i fer una crida a la responsabilitat institucional i a posar la ciutat i els seus interessos per damunt d’interessos partidistes i personals.
