QUESTA expressió catalana, poc usada, però, fa referència a tenir riquesa, posseir abundància de mitjans econòmics. Igual com quan es parla de “tenir el ronyó cobert”. Malgrat el que podria semblar a primera vista no fa referència a l´òrgan. Al·ludeix a qualsevol persona acabalada, sense problemes de caire econòmic. És més que evident després de la “pruna” de la COVID19 que tot esdevé prou relatiu davant de la salut. La raó d´ésser de la dita rau en el fet que, abans, els diners s´amagaven a la faixa€, protegint alhora la ronyonada.
Algú es preguntarà quina relació pot tenir això envers la diada d´avui. Ni més ni menys que, justament avui, fa setanta anys que es dugué a terme el primer transplantament de ronyó en tot el món. Fou a la ciutat de Chicago (als Estats Units) i va ésser un èxit. La pacient, però, moria de trombosi coronària, cinc anys més tard.
No deixo de pensar en el patiment persistent dels malalts sotmetsos al procés d´una diàlisi. Tot plegat, de cara a millorar la seva qualitat de vida i fer per recuperar una certa funcionalitat. Quan això no acaba d´anar, hi ha un nou sistema més “agosarat”: el transplantament€ La qual cosa passa normalment per cercar un donant, que podria provenir d´alguna mort traumàtica. El procés no es presenta fàcil. Si més no, pel doble motiu d´”esperar” un òbit i rebre alhora el consentiment de la família del difunt per a establir la donació.
Jo anomenaria com a tercera via -molt entranyable– la que ens mena a convenir un “intercanvi” d´aquest òrgan entre membres d´una mateixa família. Ací, em plau fer palesa la meva emoció citant un parell d´exemples concrets. Ambdós referits a antics amics de feina: en Josep Perés Pons (a.c.s.) i en Josep Majó Cros, qui fou cap meu (alguns anys) a la desapareguda Caixa de Terrassa.Necessito expressar-los un agraïment immens. I, avui, ho faig públicament. Alhora, em permeto felicitar llurs respectives esposes (Carme Guasch Brichs i Rosa Fitó Morera) pel coratge, exemple i amplitud de sentiments. Penso que explicant aquesta història, sensibilitzaré gent.
La vida no deixa d´ésser una carrera d´obstacles. Sovint apareixen de forma sobtada. Que ens ho diguin enguany amb la pandèmia. Mai no hem de perdre l´esperança d´una via en clau positiva. Àdhuc potser amb menys diners, però amb salut.
