IPÒCRATES fou un metge de l’antiga Grècia. Nascut a Cos (l’any 460 aC), exercí la professió dins l’anomenat segle de Pericles. A hores d’ara, encara hi ha qui el considera el “pare de la medecina”. El cert és que la seva docència va establir càtedra. La prova, la tenim en el fet que, encara actualment, es parla de l’escola que duu el seu nom. A ell, li devem el famós jurament hipocràtic. Una mena de codi ètic i/o deontològic en les relacions del sanitari amb el seu entorn laboral.
La citació del títol correspon a una sentència seva. Ve a dir que, malgrat que “l’art (o el coneixement) és llarg, la vida és curta”. Val molt la pena recuperar el seu mestratge quan encara trobem serrells derivats de la Covid-19. Ni Déu sap quant de temps resta per a la victòria.
La pandèmia ens ha enganxat en una situació d’offside total. Ara bé, tot i no ésser el mateix la ciència actual que la de fa tres mil anys, entenc que hem de fer per recuperar velles pràctiques. Llavors, els metges es dividien en dos bàndols: els qui apostaven pel diagnòstic i els qui ho decantaven envers la cura ajustada del pacient i el seu pronòstic. A l’antigor, no era fàcil investigar com cal. Menys encara quan imperava el tabú prohibitiu de disseccionar cadàvers. En aquesta conjuntura, val a dir que la teoria hipocràtica s’allunya molt de la visió del segle XXI. Potser podríem dir, fins i tot, que s’actuava amb una passivitat excessiva.
Ningú no es qüestiona el fort desgavell organitzatiu i programàtic en la gestió de la crisi del coronavirus. Quan se’n faci una anàlisi (a posteriori), gairebé no trobarem un sol polític que en surti ben parat. Molt soroll per a no res. Massa aplaudiments inútils i nul·la efectivitat en la fixació i assoliment d’objectius ràpids, efectius i consistents. Essent el tractament del malalt suau i primant la seva netedat i esterilitat, em provoca una riota la moralitat de rentar-se les mans a tota hora. Hipòcrates era reticent a l’ús de substàncies dopants. D’una o altra manera, és prou evident que ara han sobrat escarafalls i estètiques polítiques. Per contra, ens manquen dirigents polítics de nivell, seny, visió i compromís. Potser per això n’hi ha hagut que han aprofitat l’avinentesa per fer-se una puja descarada de sou€ Pensant que aquesta carrera s’acaba.
