Avui, 9 anys i 13 dies després del desallotjament de la plaça de Catalunya, en què vaig resistir pacíficament, com tantes i tantes persones, ha sortit la sentència que condemna Jordi Arasa per dos delictes de lesions a 2 anys i 4 mesos de presó i a suspensió de feina i càrrec públic mentre duri la condemna. El dia on es va dir “aniré fins a on la llei em permeti i més enllà” de Felip Puig.
Fa 9 anys d’un moment d’empoderament col·lectiu del “ningú ens representa” i cal recordar que ningú es pot apoderar d’aquell llegat, que és de totes i tots.
Després de 9 anys i 13 dies que em fessin 8 punts de sutura al cap, llavi i colze, múltiples contusions i unes seqüeles emocionals que han durat massa.
9 anys i 13 dies del llarg camí de la querella col·lectiva “som27m” i la tenacitat de les advocades i advocats per tal que el procés judicial no s’arxivés, i lluitar contra dilacions innecessàries, que ha permès arribar fins avui i haver-nos sentit acompanyades. D’agraïment a totes aquelles persones que d’una manera o altra, ja sigui declarant, cobrint-ho mediàticament, acompanyant, empenyent el procés judicial i sobretot fent que no caigués en l’oblit. Gràcies.
La presó no és solució, la sentència ha de servir per a una reforma i un control de la policia en general i en concret dels Mossos d’Esquadra. Perquè el que va succeir no torni a passar. Perquè no es repeteixin declaracions de responsables polítics, com de l’expresident Artur Mas, dient que la intervenció policial va ser ajustada. Perquè que un agent investigat per mala praxi en la seva feina no sigui ascendit en el càrrec. L’administració i el Govern no poden seguir afavorint la impunitat ni encobrint cap impunitat. En el record, ara i sempre, totes aquelles persones víctimes de la brutalitat i dels muntatges policials.
