Cansats, a vegades, depèn del dia, fins envaïts pel mareig, han d’esperar llarga estona l’arribada de l’ambulància que els retorni als seus domicilis després d’una sessió, una més, de diàlisi. María Rosa Mudarra, de 68 anys, és una malalta del ronyó. És una de les persones afectades per aquestes esperes que han d’aguantar des que, per la crisi del coronavirus, els torns de diàlisi es van reduir de tres a dos a l’Hospital de Terrassa. És qui ha denunciat públicament el cas. Quan acaben les seves sessions, els pacients han d’esperar l’arribada dels vehicles sanitaris que transporten als malalts del següent torn.
Abans de la nova disposició del Consorci Sanitari de Terrassa, presa per a reduir les possibilitats de contacte entre pacients de diversos signe i per a adaptar entrades i sortides a la crítica situació, funcionaven tres torns: un començava a les vuit del matí; un altre al migdia, més o menys a les 12.30, i un altre a les 5.15 de la tarda. L’eliminació d’una tanda va reconfigurar les sessions a dos torns: un a les 8 del matí i un altre a les tres de la tarda. María Rosa entrava abans al migdia. Ara ho fa a les 8.30, més o menys. Però molts dies, a la una de la tarda ja ha acabat. Altres persones fins i tot una mica abans, a les 12.30. “I llavors ens veiem obligats a esperar l’ambulància que arriba a les 2.30 o les 2.50 de la tarda amb els pacients del següent torn”, denuncia María Rosa.
“Semblem paquets, no persones”, lamenta. És una frase que ja ha fet arribar literalment a responsables del servei. Els tractaments de diàlisi no són precisament fàcils de suportar: “Són molt agressius. Hi ha persones grans que surten de les sessions molt malament. Jo surto marejada, malalta. Un dia, un home de 87 anys va sofrir un mareig durant l’espera i va caure de morros. Es va colpejar el cap contra l’asfalt. Arran d’aquella incidència el recullen el seu fill o el seu nét”.
Les alternatives són oneroses per a aquelles persones que no tenen familiars o amics que puguin retornar-los a casa des del centre sanitari de la carretera de Torrebonica. “Si em decideixo a agafar l’autobús, arribo pitjor. I el taxi no me’l puc pagar”, apunta María Rosa. Són desenes de pacients els perjudicats per aquestes esperes per a les quals demanden una ràpida solució.
responsabilitat
La denunciant afirma que ha contactat tant amb l’Hospital de Terrassa com amb el servei d’ambulàncies, “però la bola de la responsabilitat passa de costat a costat”, subratlla María Rosa.
Els malalts renals es veuen obligats a esperar, gairebé sempre, “una hora o una hora i mitja”. Febles, a vegades fets pols. I això, tres vegades a la setmana. “A vegades, els treballadors de les ambulàncies només s’emporten a les persones que van en cadira de rodes, perquè la resta s’ha cansat i ha decidit marxar per altres mitjans”, es queixa aquesta pacient. “Què podem fer?”, es pregunta.
Diari de Terrassa ha demanat al Consorci Sanitari de Terrassa la seva versió, però no ha rebut resposta.
