ENTRE més, dues de les principals potes de la dita “nova” política són, primer, el populisme antipartits i, segon, la instal·lació del debat públic a la Xarxa. El cas de Terrassa n’és un bon exemple, i a un any de la seva concreció electoral amb la victòria poc prevista de Tot per Terrassa i la coalició de govern amb ERC -en una segona posició tampoc no prevista-, ja hem tingut prou elements per veure’n les febleses.
La primera pota, el populisme antipartits, ha proporcionat representació democràtica -i a vegades, el govern- a organitzacions i agrupacions benintencionades, però generalment improvisades, fruit més del malestar que de projectes sòlids i llistes solvents. És una de les característiques fonamentals del populisme: pensar que “els de dalt” són tots uns inútils pocavergonyes, i que “els de baix” són tot de gent honesta i competent. Aquesta lògica té un punt feble, i és que quan els representants dels “de baix” ocupen llocs de poder… ja són “a dalt”. De manera que, d’una banda, comencen a perdre l’encant dels que “no tenen poder”, es veuen les inconsistències dels seus programes de govern i queden en evidència les ineptituds de la “bona gent”. Particularment, els programes que han estat pensats des d’allò que, demagògicament, se’n diu “el que importa a la gent” -l’animalisme, les reivindicacions de gènere, les polítiques de sostenibilitat- no són capaços de respondre adequadament a les urgents necessitats de creació de riquesa o de gestió de serveis públics d’alta complexitat, que potser no són tan valorats popularment, però dels que depèn tota la resta.
La segona pota té encara conseqüències més dramàtiques per al debat polític. Confondre la presència del debat -en aquest cas, municipal- a la Xarxa amb la participació ciutadana és d’una gran ingenuïtat, no tan sols perquè ignora què vol dir “participar” en un context de democràcia representativa, sinó què és la Xarxa.
El gran teòric canadenc McLuhan ja va advertir als anys 60 que “el mitjà és el missatge”. I, efectivament, quan hom utilitza Twitter o Instagram per comunicar políticament, ha de saber que queda atrapat a la lògica d’aquestes eines i que perd el control del que vol comunicar. En definitiva: fer “nova” política a través de les xarxes és sotmetre’s a les seves dinàmiques. Per exemple, quedar sotmès a la precipitació de les reaccions immediates en calent. O perdre la perspectiva general per la lògica del biaix confirmatori (al contrari del que es creu, les xarxes ens tanquen en converses endogàmiques que ens fan pensar que tothom pensa com nosaltres). També, participar involuntàriament en les dinàmiques d’exclusió de la majoria que no és present a la Xarxa per incompetència tecnològica. I, entre d’altres, portar el debat polític a un nivell tavernari, amb expressions d’odi inimaginables en situacions formals, facilitat per l’anonimat dels que més criden.
Aquesta setmana, a Terrassa, hem viscut un altre cas -un més- que mostra quins són els temes de l’agenda política que fan saltar el govern -i, per arrossegament, part de l’oposició-, i com són ventilats irreflexivament a la Xarxa, perdent-ne el control. Als anys 70, Richard Sennet ens va advertir dels riscos d’unes relacions tiràniques a causa de la crisi d’allò públic i l’abocament cap a l'”intimisme”. És el que ara en diem la “proximitat” en les interaccions produïdes fora del marc d’unes normes i espais formals. I això és el que ara estem veient. La “proximitat” populista -dels programes i dels canals de comunicació- porta a un clima de relacions “tiràniques” al govern municipal. Una conflictivitat que no es pot qualificar de “pati d’escola”, tant per respecte als patis escolars com per la gravetat i la paràlisi que causen en el govern de la ciutat en temps tan delicats com els actuals. Un drama.
