A percepció d’un perill, d’una amenaça, la possibilitat que esdevingui alguna desgràcia, com guerres, epidèmies, tsunamis, terratrèmols, huracans, incendis, etc., desencadena la por i s’encén l’alarma, és a dir, la percepció d’un senyal que adverteix del perill. Sentir la por forma part de la naturalesa humana. És un llegat essencial de l’evolució que permet l’home evitar amenaces i que té un valor de supervivència. La por és fonamental per a la vida, forma part d’un sistema d’informació, ja que ens avisa d’un perill o d’un problema, i de motivació, pel qual ens dona una embranzida per evitar el perill o per solucionar el problema. És com el dolor. No el volem, però si no el sentíssim no ens adonaríem de cap mal i no sobreviuríem. Per tant, biològicament parlant, la por és el sentiment important, ja que ens aparta del perill. Sense ella tothom seria vulnerable a qualsevol mena d’amenaça.
Hi ha altres pors que els éssers humans sentim a la nostra vida quotidiana com la por a la mort, a les malalties greus, al dolor físic i psíquic, al “més enllà”, a la solitud, a la desempara, al futur, a l’atur, a la precarietat econòmica, al futur dels nostres fills o néts, a la jubilació, al diferent, a l’immigrant, a la Covid-19, etc. Aquestes pors de la vida quotidiana han estat al llarg de la història l’eina (la fal·làcia) mitjançant la qual tant les diferents religions com els diferents règims polítics han dominat els ciutadans, han ocupat les seves ments per manipular-les (Martha Nussbaum, filòsofa nord-americana, “La nova intolerància religiosa”, 2012). El dramaturg grec Eurípedes (s. V a.C.) i el sofista Critias (s. V. a.C.) fan dir a Sísif que la creença en els déus és obra de la necessitat de controlar els homes amb la funció d’assumir el paper d’una policia ideal. Epicur (s. IV a.C.) criticà la utilització de la religió com a ideologia repressiva i font de temors.
També la política, des del seu naixement, ha fet ús i abús de la por com a instrument polític per mantenir sotmès el poble. Ciceró (s. I a.C.) es preguntava què era millor per a un governant ser temut o ser estimat. Uns quants segles després Maquiavel (s. XVI) respongué que escollia la por (el terror). Corey Robin, politòleg nord-americà, afirma a “La por: història d’una idea política” (2011) que la por política cal entendre-la com una eina de l’elit per governar les resistències dels ciutadans. Distingeix dues classes de pors, la interna i l’externa. La por interna, que sorgeix en el si de les jerarquies socials per les enormes desigualtats entre ells, és una por recíproca i la seva finalitat és la repressió. L’altra por, l’externa, en canvi, és creada per mantenir la societat unida enfront d’un mal o perill que es presenta com a aliè a ella. Per això, la recerca d’un boc expiatori serveix per equilibrar les pors socials, comenta el filòsof francès René Girard (“El boc expiatori”, 1982). La primera por divideix, la segona uneix el poble.
Sortosament, no tota gestió política de la por és dolenta, perjudicial per a la ciutadania. Hi ha una gestió democràtica, eficaç, de la por. Per exemple, davant d’una de les pors més poderoses com és la incertesa econòmica, social, de salut, d’educació, de l’atur etc., com la que sentim a causa de la pandèmia Covid-19, només les democràcies que tenen l’eina solidària de l’Estat del benestar disposen del millor mitjà per vèncer o apaivagar la por i reduir les incerteses. En una societat democràtica la recerca de certeses com a remei per foragitar les pors que els ciutadans experimenten pot assolir l’èxit, si compta amb l’Estat del benestar; si no, qui n’agafarà les rendes serà l’ús polític de la por, el qual enganya els ciutadans, deteriora la convivència, degrada la resolució dels conflictes, impedeix assolir la justícia i l’equitat, genera una tendència conservadora a perpetuar els privilegis de certs grups en perjudici dels altres i, consegüentment, actua per preservar l'”satu quo”.