Sovint ens motivava esbrinar més dades dels arquitectes municipals que van precedir a l’insigne modernista Lluís Muncunill i Parellada. I van començar a estirar el fil. Van prendre contacte i publicar en aquest diari els arquitectes de principis del XX fins a la Guerra Civil, Josep Maria Coll i Bacardí i Melcior Vinyals Muñoz, i varem encetar el període posterior amb Ignasi Escudé i Gibert. Per cronologia, tocava donar visibilitat a l’arquitecte Josep Pratmarsó i Parera (Barcelona, 1913-1985) que va exercir el càrrec a l’Ajuntament amb plaça definitiva entre 1944 i 1961. Hem cercat la seva empremta i us oferim el relat en dos capítols, el primer dels quals es publica avui. Retrocedim al segle passat. El 25 de febrer de 1961 s’inauguraven a Terrassa tres escoles públiques: Abat Marcet, Germans Amat i Ramon y Cajal. Els denominats “grupos escolares”, com es va batejar, es van posar en marxa per cobrir la demanda d’escolarització fruit de barris que creixien amb població immigrada que venia a treballar a les fàbriques. El cost aproximat de cadascú dels edificis, amb el mobiliari inclòs, va ser de 5,7 milions de les antigues pessetes, dels que dos terços els va pagar l’Ajuntament i un terç el Govern de l’Estat.
Els centres públics es van dissenyar per acollir fins a 800 alumnes i quasi tots guardaven la mateixa estructura. L’Abat Marcet, per exemple, es va obrir amb 16 aules (sis per nois i sis per noies, dues de pàrvuls, una per treballs manuals i un altre per labors) amb els serveis de menjador (dues-centes places), sala d’actes i gimnàs. Al costat hi havia l’habitatge del conserge.
Els edificis destacaven també per una arquitectura funcional i d’avantguarda en les formes i en els materials emprats. En la concepció es va tenir en compte la simplicitat de les línies amb una estructura de formigó amb decoració de ceràmica i grans finestrals exteriors. Els centres, protegits com a bé cultural d’interès local al catàleg, corresponien a joves arquitectes de Barcelona, que després esdevindrien professionals de prestigi i èxit. Els edificis d’Abat Marcet i Germans Amat són obra d’Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell i Josep Pratmarsó, i el de Ramon y Cajal de Josep Antoni Balcells i Josep Pratmarsó.
Aquestes firmes reconegudes formaven part del grup R (1951-1961), un col·lectiu d’arquitectes catalans creat a Barcelona que unia l’experiència de noms consagrats (Josep Antoni Coderch i Antoni de Moragas, entre altres) i el talent emergent (Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Josep Pratmarsó i Manuel Ribas Piera, aquest últim vinculat a Terrassa amb el disseny del Parc de Vallparadís). El seu objectiu era recuperar l’arquitectura moderna i deixar enrere la més academicista i monumentalista de la postguerra. El grup R va rebre influències d’Europa i va tenir com un dels arquitectes de capçalera l’escandinau Alvar Alto.
Pratmarsó n’era el president. El càrrec el va obtenir de manera consensuada pels companys del grup R. Oriol Bohigas explica el motiu: “Pepe (així l’anomenaven els seus col·legues i amics) feu la Guerra Civil com a oficial d’aviació, és a dir, en un lloc més elegant i més aristocràtic que el de la brutícia esmicolada de les trinxeres. En premi a no sabem quina heroïcitat, en Franco li va concedir la medalla del mèrit militar…” .”…Era el qui oferia de tots nosaltres més garanties d’adhesió al règim i això era important per obtenir el reconeixement oficial de la nostra entitat”.
La medalla d’en Franco és possible que li donés nota quan es va presentar al concurs de l’Ajuntament per exercir la plaça d’arquitecte municipal, que es va convocar un 27 de gener de 1944 per substituir a Ignasi Escudé Gibert (Cine Rambla i AEG, entre altres obres), que havia traspassat dos anys abans. Pratmarsó, que ja exercia aquest càrrec com interí des de juny de 1942 reemplaçant a Escudé Gibert, va competir amb tres candidats més; dos d’ells coneguts, Pere Pigrau i Casals (col·laborador del citat Escudé) i Federico Viñals Paez (fill de l’arquitecte Melcior Vinyals Muñoz, (Mercat del Triomf i Cementiri municipal, entre altres). Al final, el concurs el va guanyar Pratmarsó i va prendre possessió del càrrec el 7 de juliol de 1944 amb un sou assignat per la Corporació de set mil pessetes l’any.
Gran esdeveniment esportiu
Durant la seva etapa (1944-1962), Pratmarsó va estar sota les directrius polítiques de fins a cinc alcaldes del període franquista, encara que va ser amb l’últim, Josep Clapés i Tarragona, amb qui va dirigir i/o projectar més obra pública per les necessitats que hi havia d’urbanitzar, construir nous habitatges i equipaments per fer front al creixement demogràfic. L’Ajuntament va encarregar a Pratmarsó un nou Pla General d’Ordenació per substituir el de 1933 de Melcior Vinyals però no va ser aprovat fins a l’any 1965 quan hi havia el següent arquitecte municipal Joan Baca i Pericot.
El llegat de les tres escoles que, reformades encara s’identifiquen amb el grup R de Barcelona, és el més notable però hi ha altres equipaments que també porten l’empremta de Pratmarsó. Abans, va impulsar un altre col·legi que encara existeix, l’Escola Bisbat d’Ègara, al carrer de Sant Marian (dedicada ara al parvulari després de l’edifici nou per primària i secundària davant mateix) que obrí portes l’any 1950 amb 650 alumnes. També va projectar primera gran Zona Esportiva Municipal de l’Avinguda Abat Marcet (amb col·laboració amb Francesc Bassó Birulés per l’estadi), els jutjats del carrer Baldrich, l’escorxador de la carretera de Montcada i les restauracions del Castell Cartoixa de Vallparadís i en especial la Sala del Tinellet i el claustre; la Masia Freixa i el Parc de Sant Jordi.<
El complex esportiu va ser un gran esdeveniment per la ciutat, en tant que reunia tot una sèrie d’instal·lacions en un mateix lloc: un camp de futbol per a vint-i-cinc mil espectadors, un camp auxiliar, un camp d’hoquei sobre gespa, tres pistes de tenis, una pista de bàsquet i patinatge, 2 piscines (una coberta), un frontó, un gimnàs, una casa-xalet, vestuaris i un parc infantil. El projecte es va aprovar l’any 1956 per valor de dotze milions de pessetes i la inauguració de l’estadi va tenir lloc el 21 d’agost de 1960 amb actuacions de música i dansa. Entre els convidats a la llotja, Joan Antoni Samarach, que llavors era el delegat nacional d’Educació Física i Esports.
Pratmarsó també va ser l’artífex dels jutjats del carrer Baldrich i de l’escorxador de la carretera Montcada. L’edifici dels jutjats (actualment seu de l’Ateneu Terrassenc), gris i discret, va obrir les portes l’any 1962 després de finalitzar les obres amb un cost de 529 mil pessetes, No van mancar les crítiques de la ciutadania. La seva construcció va suposar l’enderroc de l’edifici modernista Centre Mèdic projectat per Josep Maria Coll i Bacardí ((1878-1916) que també fou arquitecte municipal. Afegir que simultàniament van desaparèixer del paisatge urbà dos altres edificis modernistes; l’Escola Torrella de la Rambla del mateix Coll i Bacardí i el de l’Agrupació Regionalista de la plaça Mossèn Cinto Verdaguer de Lluís Muncunill i Parellada (1868-1931).
Per la seva banda, l’escorxador, davant de l’antic Hostal del Fum, va entrar en funcionament el mateix any que els nous jutjats, el 1962, i va desenvolupar la seva activitat fins a l’any 1979, moment en què es va tancar per passar a reubicar-se al Mercat Comarcal. L’espai que ocupava es va convertir en zona residencial i en l’estació d’autobusos que hi ha actualment.
Bibliografia consultada per aquest capítol:
“Terrassa 1877-1977, Cien años de Urbanismo”, de Josep Boix Gené.
“Tarrassa y los tarrasenses” (1939-1964), de J.Castells, M. Palomares y F, Torrella.
Fons documental Josep Pratmarsó i Parera/ Arxiu Comarcal del Vallès Occidental.
“Josep Pratmarsó, arquitecte”, de Pedro Ondoño i Pilar de la Villa. Introduccions d’Oriol Bohigas, Cesareo Rodríguez Aguilera i Òscar Tusquets. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC),1998.També es van fer consultes a la demarcació del COAC a Girona, que preserva el fons documental de Pratmarsó i li dedicà una exposició retrospectiva d’homenatge l’any 1999.
“La vida lenta”. Notes per a tres diaris (1956-1957-1964), de Josep Pla
Altres: També s’han fet diverses lectures de fons local per completar i contrastar la informació.
