Companys i amics de professió consideren que Josep Pratmarsó i Parera va adquirir notorietat quan va deixar el càrrec d’arquitecte municipal als ajuntaments de Terrassa i Centelles i va començar a realitzar obra privada residencial. L’arquitecte va plegar de les seves atribucions a Terrassa el 30 de desembre de 1961 després de demanar una excedència. El malaguanyat Josep Boix, que tant va difondre l’urbanisme i l’arquitectura de la nostra ciutat i va col·laborar en aquest diari, va lamentar la seva marxa amb aquestes paraules: “Són temps difícils per encarrilar bé la urbanística ciutadana. I Pratmarsó poca cosa va poder fer davant l’immens maremàgnum urbanístic existent, que ni les pròpies autoritats sabien ni podien resoldre de manera encara que fos discreta”.
Lluny de Terrassa, Pratmarsó va desenvolupar una reeixida carrera professional a les comarques de Girona i, especialment arran de platja; Calella de Palafrugell, L’Escala, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Begur, Llafranc i Sant Martí d’Empúries. I també a l’interior: Monràs, Palau Sator, Girona… En aquests llocs, molts d’ells privilegiats, hi va projectar, reformar o intervenir en més de dues-centes obres, la majoria xalets i masies catalanes d’inspiració mediterrània.
L’arquitecte, que tenia masia a Monràs, va rebre encàrrecs procedents en bona part de “milionaris sofisticats que descobrien la recòndita línia de l’Empordà i la Costa Brava a la dècada dels 60 i 70”, en paraules d’Oriol Bohigas. Les seves residències es caracteritzaven per un estil de racionalisme europeu, funcionals i d’acord amb la natura que l’envoltava. I s’explica que, a penes, feia gaires plànols. S’estimava més el croquis sobre paper i fer visita d’obres sovint.
Diu Bohigas que Pratmarsó es va trobar còmode a les comarques gironines per desenvolupar-se professional i socialment. Casat amb Victòria Soldevilla (filla de l’escriptor Carles Soldevilla), l’arquitecte procedia d’un sector de la societat catalana progressista, burgesa, nacionalista, lletraferida (li agradava la literatura francesa), cosmopolita i esportiva. I exercia les seves aficions a través de la Fundació Bernat Metge, Cercle Sant Lluc, l’Associació de Música de Cambra i el Club de Tenis Barcelona. En homenatges posteriors al seu traspàs, s’ha publicat que era un gran conversador, un dandi, un seductor nat i que les seves qualitats es veien reflectides en la seva obra que es va definir de “sòbria, íntima i elegant”. Pratmarsó va morir l’any 1985 a Barcelona, on tenia la residència i el despatx, després de lluitar contra un tumor cerebral que li va minvar a poc a poc les seves constants vitals i físiques.
Fent lectures, hem trobat que es relacionava amb la “crème de la crème” de l’època i en diversos escenaris. En el literari va formar part del cercle d’amics de Josep Pla. L’escriptor fa referència a l’arquitecte a “La vida lenta” (1956-1957-1964). En aquest recull de dietaris, Pratmarsó apareix formant part de tertúlies, dinars, sopars i visites a galeries d’art. Són trobades esporàdiques, al llarg de 1956, i la majoria d’elles tenen lloc al restaurant Can Miquel Reig de Palafrugell, un establiment que Pla sovintejava perquè era a tocar del carrer Nou, a prop d’on residia el seu germà Pere Pla. I cal dir que aquestes trobades, més d’una vegada, acabaven desenfrenades. “.. Prat Marsó (en el dietari sempre apareix el cognom separat) m’acompanya a casa, molt tard, amb una carregada de xampany excessiva”, evoca Pla una nit del 7 d’octubre de 1956. El xampany, per cert, era francès.
A l’àmbit professional, explica Bohigas que tenia com a clientes sueques i alemanyes. Una d’elles fou la mítica actriu Romy Schneider immortalitzada pel seu rol a “Sissí, emperadriu”. Sembla que l’actriu li va demanar a Pratmarsó de construir una casa però al final no es va portar a terme perquè Schneider es va manllevar la vida l’any 1982 abans de posar els fonaments. Precisament, la publicació entre línies d’aquesta relació per part d’Oriol Bohigas en el monogràfic dedicat a Pratmarsó suscità la sorpresa i curiositat al reconegut periodista i escriptor Màrius Carol i es va interessar per la mateixa per la seva novel·la “Un estiu a l’Empordà” (2014). A propòsit, Carol va explicar que havia esbrinat que l’encàrrec de l’actriu no era per una casa nova a l’Empordà sinó per reformar la casa de París on s’havia retirat després de la mort del seu fill Daniel. “A partir d’aquí, tot el que hi ha al llibre sobre ells dos és confabulació”, va afegir Carol.
