O s’han mogut mai del seu lloc i han estat “fidels” testimonis de la història dels pobles. Les heroïcitats imperialistes tapen, massa sovint, les maleses i perversions dels qui semblen observar-nos des del seu pedestal. De cop i volta han perdut el maquillatge de l’honor, l’estil artístic i la indiferència. El poble descobreix, sobtadament o no, a qui representen i no es perd temps a arrancar-les i llençar-les al riu. L’encimbellament gloriós dona pas a la destrucció més despietada. No és cap novetat.
Feu una mica de memòria. Sobreviuen les que palesen autèntica honradesa o es mantenen als llimbs de la ignorància col·lectiva. Ara el brutal assassinat de George Floyd ha provocat una onada mundial de crispació i protestes contra el racisme. Aquest clam ha arribat fins a la perversa lliçó del colonialisme i l’esclavatge i hom s’adona què representen un munt d’escultures instal·lades en diferents països. Allò que se sabia ara no s’admet sota cap circumstància. La història té un idioma universal que no és altre que explicar el temps passat amb la major fidelitat als fets i circumstàncies. La història té diferents camins per fer entendre el seu llenguatge: documents, llibres, testimonis, cartografia, banderes, monedes, tradicions, imatges… Així com les estàtues de personatges suposadament importants, àdhuc, emblemàtics.
La representació escultòrica d’un personatge històric en un lloc determinat mai és fruit de la casualitat i permet entendre moltes coses. A Lisboa, per exemple, les seves estàtues expliquen la història de tot un país. La figura de Cecil Rhodes és l’exemple fefaent del que va representar l’Anglaterra imperialista i colonial. La seva histriònica caricatura -imitació del colós de Rodes- amb un peu damunt del Caire i l’altre sobre la Ciutat del Cap, amb una clara demostració d’embogida ambició, esdevé una de les mostres més conegudes del que fou el colonialisme britànic en el continent africà. Ara es vol desmantellar la seva estàtua a la ciutat universitària d’Oxford com es vol fer amb d’altres personatges arreu o ja s’ha fet, de forma expeditiva, amb Edward Colston a Bristol.
El món ha patit una gran sotragada i la memòria col·lectiva ha reaccionat/explotat amb immediatesa i contundència. No és la primera vegada. Les estàtues expliquen bona part de la història però paguen l’enuig i la ràbia justificada per una, cent o mil injustícies. La ràbia deixa de ser continguda. Hi ha culpables molt propers i d’altres molt més llunyans que la història acaba jutjant i situant en el seu lloc.
Els veredictes sempre arriben malgrat que moltes sentències acumulen molt de retard. Els belgues semblen descobrir les monstruositats del rei Leopold II que va exercir el seu domini tirànic al cor del continent africà. La mutilació de mans i peus era el càstig habitual que rebien els nadius. Ambers retira en la seva estàtua després de reiterats atacs i protestes. El segon rei belga de la història va deixar un rastre de milions de morts a terres africanes. Ningú en sabia res? Era el rei d’un país novell i d’un imperi inabastable. Això és el que comptava. I tots mirant cap a un altre costat, bevent del got de la hipocresia i banalitzant la cruesa dels esdeveniments. La gent ha dit prou i ningú es podia imaginar quin seria el tràgic i sobtat detonant.
