A fa uns vuitanta dies que esclatà la pandèmia i segueixo al·lucinant. Sé de gent que tot el que sap fer és queixar-se. No té ni esma per a replantejar-se l´essència vital. No s´adona que mata el temps de manera absurda. Sens dubte, és el que tenim de més valor. Passen hores i hores davant d´una pantalla de plasma. S´empassen programacions televisives vomitives. Quanta pena!
Per contra, si un dia perden una joia, correm-hi tots! Llavors, esmercen totes les hores del món per arranjar la incidència. Mai no se´ls hi passa pel cap un principi inalienable: des que som vius, res no val més que el temps de vida que ens han donat de franc.
Al llarg de la història, de temps tots n´hem perdut. El que és imperdonable, tanmateix, és allargar, com ara, una situació “perdurable” i no fer per canviar absolutament res. Cadascú de nosaltres duu una data de caducitat… No pas precisament al document nacional d´identitat. Dit altrament, no sabem quant se´ns allargarà l´experìència de la pròpia vida. En aquest context, matar el temps ve a ésser una mena de suïcidi metafòric i alhora induït. Això sí que ens hauria de remoure la consciència.
Tal com la pagesia crema els rostolls, hauríem de fer quelcom semblant amb la desídia i l´abúlia.Per contra, en canvi, creix exponencialment el percentatge de gent que es “crema” a casa. Sobretot veient i pensant que el temps ens està prenent el temps.
Tant de bo que tinguem sort…, com cantava en Lluís Llach ! “Que el sol ens faci el dia molt més llarg… I, així, robar temps al temps d´un rellotge aturat”. Al cap i a la fi, analitzar el temps no deixarà d´ésser una pèrdua de temps (i valgui la redundància). De fet, el temps passat ja se´ns ha fet escàpol. I, pel que fa al futur, encara no existeix. Tan sols som capaços d´esmicolar l´instant efímer que tenim davant.
En cloure la meva reflexió, mantinc que la vida és el millor que Déu ens ha donat. Per això, no deixa d´ésser infinitament millor i necessari compartir estones amb els amics. Llegir i meditar. Donar un petó o una abraçada als éssers estimats. Agrair el què som i gaudir de cada segon… Encara que tinguem moments de “dolce far niente”, aquests també tenen el seu encís.
