OSEP Carner, el “príncep de les lletres”, moria tal dia com avui fa 50 anys. Penso que ja som gairebé a la fi del confinament. Ho tenim a tocar. Malgrat tot, val a dir que hem tingut la sort de tenir finestres, balcons i terrasses per treure el nas al món. Des d’aquesta percepció, transcric literalment un petit poema seu. El veig ajustat i adient a l’esquema del missatge que vull transmetre amb la columna: “No hi ha al món cosa tan pura / com és ara el meu balcó. / D’un vell núvol que es transmuta / he rebut la il·lusió / d’un ocell, una esperança i d’un lliri, un perdó / Si al cel hi ha nuvolades o hi ha gent al carreró / d’un record de dona vella / jo me’n faig la serenor”.
El balcó com deia el poeta “sempre és personal i intransferible. Recolzat a la barana, només ell coneix els nostres pensaments. Però la buidor de qualsevol d’ells és, alhora, metàfora i cançó. Forma part de la nostra vida”. A partir d’aquest nucli amb tanta fondària, repto tots aquells que encara no s’han autopreguntat absolutament res sobre el que els cal modificar, a partir d’ara. Fins i tot, encara que no tinguin cap balconet a casa seva. Si més no, disposen d’un fotimer d’hores per meditar€ i d’un coixí al qual consultar.
Llegint i furgant premsa objectiva -nacional i forana- llegia que hi ha un col·lectiu professional que es grata les mans: el dels advocats matrimonialistes. Tants dies de convivència confinada -o de camp de concentració per a alguns- l’estabilitat forçada de força parelles ha arribat a esquerdar-se del tot. Abans, al bell mig d’un eixordador brogit laboral i social, tot quedava prou més diluït i maniobrable.
Paral·lelament a aquest desgavell familiar, arribem a copsar l’entesa nul·la entre les formacions polítiques. Tant a nivell estatal com autonòmic. Quan el més assenyat hauria estat plantejar, sense cap mena d’obstacle, un gran pacte d’Estat o govern de concentració nacional, ja veiem per on van els trets. Tothom fa un cop d’aigua al seu molí (“arrima el ascua a su sardina”, en castellà).
Reprenent la via que ens ofereix en Josep Carner, bo seria prendre l’exemple i l’ensenyament de la balconada per refer ponts. Per sumar i cercar solucions que ens ajudin a sortir del fort embolat.
