RXIUS i centres de documentació ens van posant al dia de com seran les coses a partir d’ara. Les mesures d’accés, horaris i formes de consulta seran molt estrictes com no podia ser d’una altra manera. El que vull fer notar és quant a la forma de treballar, en un futur ben immediat, la major part dels fons documentals confirma els pronòstics/previsions dels darrers temps. La consulta en línia de centenars/milers de documents és i serà la manera habitual/progressiva de treball dels investigadors arreu del país. Poca novetat al respecte.
El treball presencial es reduirà -encara força més- a la mínima expressió. Sortosament disposem, cada vegada més, de molt i molt material penjat a la xarxa. No ens agafa per sorpresa però som uns romàntics del flexo, dels lligalls, de les carpetes i del peculiar ambient que destil·la cada arxiu. Sovint és la nostra “segona” residència. Per a mi són una espècie de microcosmos on sovint sembla que el temps s’ha aturat.
L’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa ja fou pioner, un dels primers sens dubte, a digitalitzar les actes del Consell de la Vila (segles XV-XVIII) i les actes del ple de l’Ajuntament (segles XIX i XX). Mai podrem agrair prou el que això significà. També ho ha estat l’Arxiu Nacional de Catalunya que ens ofereix, on line, un impressionant gruix documental molt ben estructurat de la Catalunya republicana i de l’exili. Les possibilitats són immenses i els canvis d’hàbits en el treball són del tot inqüestionables.
La consulta en directe i manual dels papers acabarà sent quelcom esporàdic i obligat per l’excepcionalitat del manuscrit o la impossible digitalització per diferents raons. La recerca es farà tota des de casa i les troballes de singular importància només podran ser celebrades de forma domèstica per a qui porta navegant, en solitari, hores i hores enmig de l’oceà telemàtic. Reconec que sempre m’ha agradat compartir qualsevol descoberta -noms, cartes, dates- amb el personal de l’arxiu i/o amb els companys investigadors que hi són presents. Les celebracions seran, quasi totes, a domicili com els gols del teu equip car l’estadi roman buit i ple de figurants de cartró que el personal del club ha disposat per a les diferents graderies.
La recerca en xarxa ja fa temps que es vol imposar però sempre ens hem resistit a convertir-la en una metodologia única i exclusiva. Les anades i vingudes pels arxius i trepitjar els seus espais són quelcom que no es pot canviar per res. El neguit del primer dia i de quin personal trobaré es quelcom únic.
El tracte i l’amabilitat que, generalment, es respiren s’afegeixen al propi treball investigador i hom acaba sentint una peculiar percepció de ser part d’una gran família. Amb el pas dels anys em trobo en condicions d’escriure un llibre sobre les vivències i anecdotari dels arxius que he visitat al llarg de molts anys. No descarto aquesta possibilitat malgrat algunes situacions del tot inversemblants. El confinament m’ha anat preparant per a una nova situació que confirma la idea col·lectiva d’una normalitat prou diferent a la que havíem conegut i ens havíem habituat. Cal adaptar-se per seguir fent allò que més ens agrada sense perdre de vista que això és un gran privilegi.
