ISSORTADAMENT, un fet que ens ha dut la política espanyola dels darrers anys ha estat el “tracte” degradant de la classe dirigent envers els súbdits. Amb la pandèmia que estem vivint, aquest sentiment encara l´han accentuat molt més. Tot plegat bo i veient que és un “sector” on s´hi ha encabit massa personal “justet” de preparació. No cal citar cognoms. Tots els tenim in mente. Per apaivagar-ho, n´hem “atrapat” inventant-se floretes pel currículum o falsificant/comprant -àdhuc- títols acadèmics i màsters.
Em ve de gust fer-los una classe gramàtica i de llengua. Obvio algunes de llurs “cantades” èpiques (“miembros/miembras, portavoces/portavozas, jóvenes/jóvenas, todos/todas/todes”). Qui els dóna dret a treure´s el conill de la mànega per l´ús indiscriminat de gèneres quan fan una de les seves filípiques: “diputats i diputades, espanyols i espanyoles, catalans i catalanes, barcelonins i barcelonines, terrassencs i terrassenques, amics i amigues”, etcètera. Em peto de riure.
D´això se´n diu fer el préssec. Esdevé el surrealisme de la ignorància supina. Ja fa vuit anys que la RAE va publicar un estudi sobre el tema. Es titulava “Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer” i el van signar 26 acadèmics, establint un seguit de guies d´idioma inclusiu i “no sexista”. Al llarg de la història, sovint les dones poden haver estat excloses, invisibilitzades i/o discriminades. Ara bé, això no dóna peu a tibar del signe “@”) per a creure´s que, amb ell, s´abasta tot.
La creació d´un “Ministeri d´igualtat” sota presidència d´en Rodríguez Zapatero volia impulsar polítiques integradores contra la violència de gènere. “Endollant-hi” ministres (no “ministras”) del nivell de Bibiana Aído, Leire Pajín o Irene Montero grinyolen. Ens convertim en la riota del planeta€ A l´escola, estudiàvem l´existència de tres gèneres: masculí, femení i neutre. Qualsevol altre estirabot són trons.
Estic tip de gent que xerra i no diu res. Els conviden a mitjans audiovisuals per a pontificar. El país té un munt d´altres prioritats urgents. En aquest cas, sento el màxim respecte i empatia envers la figura femenina. Però que el més important passi pel signe “@” no deixa d´ésser tocar a morts.
