NA constant habitual de qualsevol “epidèmia” passa sempre per cercar un culpable. Algú a qui engaltar-li el mort. En motiu de la pesta medieval, el cap de turc foren els jueus. Al còlera, del segle XIX, els jesuïtes. A la sífilis, les dones de “le plus vieux métier du monde”. A la sida, els homosexuals. I, en motiu de la COVID19, a la comunitat xinesa. Som així de malxinats… I valgui la redundància. Ben curiós, oi?
Si és o no veritat que a Wuhan se’ls va escapar, de les mans, una “pruna” d’aquestes és molt fort de dir, ara per ara. Establir un seguit d’elucubracions sense base científica tan sols fa mal i difama. Deixar anar que se’ns amaguen interessos econòmics tèrbols passa de taca d’oli. Malgrat la famosa dita d’en Quevedo que diu “poderoso caballero es don dinero”.
Cal esperar que algun gran laboratori farmacèutic faci una ràpida troballa de la vacuna adient a la patologia. Qui arribi a meta i validi la patent es folrarà. Això és llei de vida. No cal recargolar més la barrina del cervell. Tampoc no som pas davant de l’encefalograma pla que aventurava l’escriptor vallenc Narcís Oller. Ni els entesos en sinologia ens trauran de dubtes.
Després de l’enciclopèdia inacabada de normes, mesures, protocols, prohibicions i altres històries del govern central, arribo a establir, però, que gairebé tot em sembla prou vergonyós. La gestió política global de la pandèmia mereix un suspens en tota regla.
Serà veritat que els taiwanesos van avisar l’OMS el desembre de l’any passat? Que no els van fer cas perquè conceben Formosa com un país de “stateless”? Tenim dret a creure que ens estan coartant la llibertat de pensament? Heus ací un seguit de corriols ben vàlids per a l’olfacte de qualsevol periodista d’investigació. Té camp i feina.
Tinc ganes de passar a la fase 2. Com la gran majoria de gent. Tanmateix, advoco per una resolució final ajustada a dret, ciència i economia social i financera. Sortir de cacera i anar “disparant” lleis i decrets amb la intenció d’abatre algun “pardal que vola” genera prou dubtes entre la ciutadania. Sobretot quan centralitzar competències sonava a panacea. Faran, tard o d’hora, examen de consciència?
