Tot just fa un any començàvem la nostra pròpia "revolució" terrassenca amb uns resultats electorals que capgiraven el panorama polític municipal dels darrers quaranta anys… Mai ens hauríem imaginat que, un any després, estaríem treballant per donar resposta a les conseqüències produïdes per una crisi sanitària.
Què canviarà a partir d’ara? És evident que en els pròxims temps veurem condicionada la nostra forma de vida i d’organitzar-nos arran de les mesures de contenció de contagi que s’apliquin fins a trobar la vacuna (escoles, treball, transport públic…). Ara, si parlem de la crisi econòmica i social sorgida de la pandèmia, aquesta ja estava aquí, a l’anterior "normalitat", palpitant, en una societat vivint a la corda fluixa, en un delicat equilibri que requeria i reclamava de canvis. La pandèmia ha trencat la corda i els canvis que massa cops s’han projectat cap al futur es reclamen avui com una necessitat del present. L’invisible s’ha fet visible.
Començo amb aquesta reflexió unes línies on, en realitat, vull fer l’exercici necessari de balanç del primer any de mandat. Un punt d’inflexió important a la política terrassenca. I és que Terrassa ja tenia consciència de moltes de les necessitats que la crisi ara ha fet evidents i de l’obligació de dibuixar nous horitzons. El món ni comença ni s’acaba amb l’aparició de la Covid-19. Cal recordar d’on venim per encarar els grans reptes.
Pel bo i pel dolent, a Terrassa ja sabíem fa un any que érem la ciutat amb major segregació escolar del país, que el petit comerç que vertebra la ciutat treballava per reformular-se o que necessitàvem repensar la ciutat de forma més amable i sostenible. Només poso alguns exemples davant una realitat general: sabíem que la ciutat, després de quaranta anys de continuisme al poder del PSC, on s’havia caigut a la grisor absoluta, requeria noves formes de governar i de projecte de present i de futur.
En altres paraules, l’impacte del coronavirus ha convertit en preocupacions públiques temes com la bretxa digital entre alumnat com a evidència de segregació, la supervivència de la petita i mitjana empresa (i els autònoms) com a base d’un sistema econòmic amb necessitat de ser més social i col·laboratiu o la necessitat d’un espai públic sostenible i saludable.
Abans de la Covid-19 el nou govern municipal ja havia iniciat un camí cap a la revolució verda on es plantejava, entre altres, l’ampliació dels espais per a vianants; un treball intens per combatre la segregació escolar (amb mesures ambicioses que comencen a donar resultats positius i que no hem d’aturar especialment en el context actual de crisi); polítiques actives en cada un dels cicles de la vida posant èmfasi en la població més vulnerable, o projectes com el bus gratuït a l’Hospital, que ja mostraven els esforços cap a la millora de l’accés a la salut per a tota la població.
Durant el confinament, la mateixa ciutat ha reaccionat amb projectes solidaris, col·laboracions empresarials per dotar de material sanitari, l’àgil mobilització de professionals de la salut, projectes de suport emocional, voluntariat i altes dosis de reinvenció personal i professional en molts àmbits ressituant-se amb agilitat davant la necessitat. Una ciutat desperta on la seva joventut, en ple confinament, ha participat massivament en la primera fira d’orientació municipal en format digital amb més de 24.000 visites.
Projectes, siguem clars, que no ens salven de res. L’impacte del coronavirus ha estat brutal i els esforços fets pel govern municipal davant el seu primer impacte i amb consciència del que ens ve per davant marquen, per a aquest any i potser per al mandat, la necessitat de prioritzar objectius. Ara, aquest no serà un govern que s’escudi en la crisi per esquivar les necessitats de la ciutat.
Sabem d’on venim, sabem on som i sabem cap a on volem anar. La ciutat necessita la consciència de construir projecte i identitat de ciutat. I aquí ve el canvi d’època: tancar quaranta anys de construcció democràtica de la ciutat i construir un projecte de ciutat que torni Terrassa a la lliga que volem jugar. I això explica el nou govern: un grup que predica l’activisme i l’atenció directa i curta amb la ciutadania i un segon grup de mirada llarga, de projecte i polítiques transformadores. I en la combinació i l’equilibri prudent d’aquestes dues visions hi ha tota la realitat complexa d’aquesta ciutat tan polièdrica.
De moment, tots els partits del Consistori hem signat un acord de base per iniciar el procés de construcció d’un pacte de ciutat per l’impuls econòmic i social. És un començament per retrobar espais de confiança i canviar el paradigma. Hem d’accelerar els passos cap a un nou horitzó, amb una nova governança on tot el talent se sumi al projecte de canvi de ciutat. El coronavirus ens posa en un punt crític, la gestió és complexa, però hem d’afrontar el repte d’assolir una ciutat amb més equitat, que aposti per la cultura i l’educació, amb una nova economia més forta i socialment justa i, no cal dir-ho, sostenible.
La ciutadania i les empreses, ara mateix, necessiten un Ajuntament que els assessori i els acompanyi personalment i professionalment, que ofereixi camins cap a l’ocupació, que aposti per la formació com a salt de futur i que, per descomptat, dinamitzi el seu teixit productiu amb iniciatives innovadores. Mai Terrassa ha necessitat tant de tot el seu talent. La Covid-19 ha fet evidents les nostres febleses, cal respondre-li amb tot el nostre potencial.
* L’autor és portaveu del grup municipal d’ERC-MES
