MALGRAT tot, els geranis floreixen, els ocells piulen, el sol surt cada matí i la primavera s’obre pas amb fermesa i amb indiferència davant tot el que estem vivint els humans arreu del món arran de la Covid-19.
No obstant això, aquest mateix rebrot de la primavera és tota una lliçó de vida, d’esperança i alegria. Ha deixat enrere l’hivern amb totes les seves ombres i foscors i obre pas a una vida renovada, més alegre i més vitalitzadora. Ho sabem prou bé, la natura és un paradigma de la vida, és mestra i ens ensenya a viure els diferents cicles vitals pels quals hem de passar tots els humans: des del joiós naixement d’una criatura fins a la mort, tota persona viu innombrables moments d’alegries, penes, joies, esperances, amors, desenganys, oblits€ fins que la mort hi posa un punt final. Però la natura, que no es cansa de repetir el seu cicle, any rere any ve puntualment a renovar la vida del planeta.
Els entesos diuen que una vegada superada aquesta pandèmia el món no serà el mateix. Tant de bo! Per poc que hi posem atenció veiem una inacabable llista de fets que no ajuden gens els humans a viure amb la dignitat i respecte que mereixen. Uns exemples: una economia especulativa que només busca afavorir qui no ho necessita; un creixement il·limitat que comporta agressió i esgotament del planeta; ànsies de poder i expansió desmesurades per part d’alguns dirigents polítics; manca de respecte als drets humans i cap a les minories; menyspreu dels “altres” (qui són aquests altres sinó els que jo mateix defineixo com a tals?), etc. Els analistes diuen que, del daltabaix econòmic de l’any 2008, no n’hem après gaire, tant de bo ara sí.
Tanmateix, sembla que som prou conscients que no anem pel bon camí. Això ho demostra l’allau de missatges positius, engrescadors i pacificadors que rebem aquests dies per tots els mitjans tecnològics en forma de vídeos, àudios, cants, escrits€ Tots ells amb la finalitat d’animar-nos a viure la vida d’una manera més humana, més plena i enriquidora desterrant d’una vegada els vells comportaments que han portat la humanitat a un punt insostenible. ¿Per què sempre hem d’esperar grans desgràcies per repensar el model de societat que volem construir per a tots els humans?
Sabrem aprofitar aquesta avinentesa? Una vegada superat aquest malson i comencem a aixecar el cap, ¿intentarem refer els comportaments que han portat el món a unes formes de vida indignes (per a una immensa part de la humanitat) o bé aprofitarem aquesta oportunitat per repensar com vivim la vida: la dels humans, la de la natura i la del planeta?
Què aprenem els humans, del cicle regular de la natura? Ella es renova constantment i d’aquesta manera continua viva, amb els seus moments d’expansió i reclusió, amb les seves primaveres i tardors, estius i hiverns. I és viva perquè el seu propi dinamisme la porta a renovar-se constantment. Lamentablement els humans no sempre ho fem així i voldríem una vida amb un estiu constant, viure sempre en l’abundància i no haver de patir ni de lluitar gaire per res. La vida mateixa ens ensenya que no és així.
El coronavirus deixa enrere un rastre de mort, de dolor, de desgavell social i econòmic. Però la vida continua i vol obrir-se pas enmig del desconsol, la tristesa i el dolor que haurà provocat a tants milions de persones que ho hauran viscut personalment o a través dels seus éssers estimats. I cal agafar-se fort a la vida perquè és el que tenim, és el que som, per viure-la i ajudar els altres a viure-la també.
Sí, malgrat tot, els geranis floreixen.
* L’autor és físic
