LA RODALIA DE TERRASSA. Una de les sorpreses agradables que m’han pervingut amb aquest desconfinament de baixa intensitat ha estat el fet de descobrir uns paisatges de Terrassa que desconeixia o havia oblidat, especialment aquella llenca de terreny que puja cap a Sant Llorenç i cap a l’Obac entre les carreteres de Matadepera i de Rellinars. Aquest espai ens permet recordar el passat rural de la nostra ciutat, amb masies com Can Cardús de les Orioles, que encara té hort i bestiar, o Can Font de Gaià, convertida en una autèntica potència ramadera. Aquelles masies que envoltaven la ciutat, avui moltes de les quals desaparegudes, i que va dibuixar amb tant d’encert Mateu Avellaneda. Els seus camins són plens de ciclistes i de ginesta i esquitxats de fonts: la font de l’alba, la del Guitard, la de la cirera, la del racó, la de la teula i tantes d’altres que fan comprendre que aquest territori fos el preferit per a les excursions dels nostres avis, donada la tendència que hem tingut sempre els catalans d’anar a veure vi al costat d’una font.
MASCARETES Procuro fer sempre cas de les recomanacions i les obligacions que ens marquen les autoritats i més en les circumstàncies actuals. Tinc el convenciment que si ens donen unes instruccions ho fan amb la idea de salvaguardar el bé comú i no pas de fer-nos la punyeta, però he de reconèixer que en el cas de les mascaretes ens ho han posat difícil perquè l’obligatorietat del seu ús ha anat precedida d’unes vacil·lacions i d’unes oscil·lacions que no han ajudat gaire el convenciment de la població. Segurament, la po-ca tendència a mantenir la distància social que s’ha detectat en aquesta fase del desconfinament haurà tingut un cert pes a l’hora de prendre la decisió de convertir la recomanació en obligació. Si la calorada es manté, sortir de casa es convertirà en un aclaparament i treballar de cara al públic, en una heroïcitat.
L’OBSERVATORI DE L’AIGUA. La dimissió de Joan Martínez, president de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, i, sobretot, la seva llarga carta on explica les raons per les quals ha pres aquesta decisió vénen a confirmar allò que ja deien els nostres avis: és important saber distingir entre el que són invents i el que són “adelantos”… I em temo que en la municipalització de l’aigua a la nostra ciutat tenim més exemples dels primers que dels segons.
PACTISME. Ja deia Vicens Vives que segurament la diferència més important entre catalans i castellans era la manera com s’entenien els pactes, per als primers era una manera de viure i de fer política, per als segons era una manifestació de debilitat. Vicens parlava de l’Edat Mitjana, de com li va ser difícil a la dinastia Trastàmara, un cop instal·lada a la Corona d’Aragó, d’entendre el model pactista de la nostra societat i els greus problemes que això va provocar, inclosa una guerra civil de deu anys. Aquesta forma d’entendre el pacte com una debilitat ha perdurat en la política espanyola fins als nostres dies, on Pedro Sánchez ha acabat pactant amb gairebé tothom per no semblar reu d’aquells partits que li van proporcionar la investidura. El cas més extrem d’això que diem el constitueix el recent acord amb Bildu per derogar la Reforma Laboral, que ha aconseguit incomodar a la vegada els agents socials, una part del govern, el PNB i l’oposició. No sembla que sigui la millor manera d’encarar el Pacte de Reconstrucció Nacional que, segons el mateix govern, és imprescindible per afrontar la crisi econòmica que ens ve a sobre.
