El primer cap de setmana del desconfinament vaig aprofitar per fer una mica d’esport en bicicleta. En un moment donat vaig travessar el parc Vallparadís, devien ser les vuit del matí del dissabte.
La vegetació del parc estava pletòrica, una suau brisa acompanyava els vianants. Veia passar un munt de gent, tots guardant la distància social; corrien, caminaven o anaven en bicicleta.
Se’ls veia contents, gaudint de l’entorn natural, i com redescobrint la companyia d’altres conciutadans, després de sortir de la presó del confinament.
El passeig d’unes dues hores va ser reconfortant. Un cop arribat a casa vaig mirar el rellotge i, Déu-n’hi-do, encara tenia quatre hores abans de dinar. A més em trobava en plena forma per encarar alguna de les activitats que es pot fer el cap de setmana. La mateixa experiència devien viure totes aquelles persones amb qui em vaig creuar.
Tot seguit em vaig preguntar: no seria força interessant pel benestar de molts de nosaltres encarar molts caps de setmana d’aquesta forma?
A la societat actual força gent, i molta gent jove, anhela arribar al cap de setmana per fer diverses activitats d’esbarjo fins a altes hores de la nit. L’endemà solen aixecar-se força tard, i (una mica) embotats. Per tant, no se’ls fa fàcil encabir altres activitats com lectures, audicions de música, passejos, tertúlies o d’altres aficions. A més, està demostrat que la nostra salut es beneficia d’un cert ordre en els horaris de descans.
Suggereixo que, potser, una de les lliçons que ens ha brindat aquest període de confinament és la d’ajudar-nos a reflexionar sobre les prioritats que donem al nostre temps.
