NS resta un mes exacte per encetar l’estiu. Enguany haurem passat una primavera peculiar. Arran dels serrells derivats de la COVID19, ens hem reinventat. Encara no sabem quan ens canviaran de fase. És per això que no vull caure en el recurs fàcil del negativisme. Ans al contrari, pretenc fer una alenada de brisa.
Pensant que “a l’estiu, tot reviu”, ens cal pensar amb optimisme. Si “una oreneta no fa estiu”, no podem establir un fet excepcional com a norma. “El sou d’estiu cou com el caliu.” Cito aquest nou adagi, aventurant que encara no podem arxivar -del tot- la roba d’hivern. “Ja feia bé aquella vella que no es volia morir”€ Sobretot perquè “de més verdes en maduren”. En tot cas, és d’hora per emmagatzemar la flassada o la vànova. Ja tindrem temps de lluir tipet i carn. Ho dic per allò de la màniga curta o la brusa sense. Sobretot en el camp femení.
“A l’estiu, tota cuca viu i, a l’hivern, tota perd son govern.” No havent demostrat la classe política gaire coherència/rigor en les mesures del confinament, fem per tal que des del “poble els ensenyem a afinar”. Si més no perquè “el flabiol no el toca pas qui vol”. Aquesta tesi és tan vàlida per al govern central com per a l’autonòmic. En el cas del Principat, en Quim Torra fa ben pocs dies “festejava” el seu segon aniversari a la trona de la Generalitat. Un editorial d’en Jordi Juan (del proppassat dia 15, a La Vanguardia) el posava contra les cordes. Coincideixo amb ell en el fet que ha estat un període perdut i inútil. El seu millor bagatge rau que la COVID19 li ha aparcat el “procés”. A partir d’ací, volent prendre la iniciativa, tan sols veu la solució en la independència. Alhora, culpa de tots els mals el “seu país veí: la ‘Ñ'”.
“Músic pagat mai no fa bon so.” El nucli d’aquest adagi l’aplico, “fifty, fifty”, als presidents espanyol i català. Pretendre escudar-se en el coronavirus per justificar la poca visió i precisió en les mesures orientades a compondre una partitura com cal els desqualifica (tots dos) de dalt a baix. Per tot plegat, posat a cloure aquesta reflexió, més val que afinin i afilin. Aquesta vegada serà molt diferent de les altres. No se n’aniran indemnes.
