L’Elisabet Parera, veïna de Sant Pere, va perdre el pare el passat 12 d’abril a causa de la Covid-19. Igual que la Mar Serra, de Vallparadís, que l’1 d’abril va rebre una trucada que no oblidarà mai anunciant-li la mort de la seva mare pel virus (vegeu la pàgina 4).
Per a ambdues, com per a tants altres terrassencs i terrassenques que han perdut un ésser estimat durant la pandèmia, s’inicia “un procés en què la part principal és el dolor; perquè dol ve d’això, de dolor”, i comença així “un camí que passarà per diferents fases; primer, de negació del que ha passat; després hi haurà una fase emocional en què es despertaran la ràbia, la tristesa, l’enuig… Fins avançar amb el temps cap a l’acceptació final, i fins i tot a treure aprenentatges de l’experiència viscuda “, assenyala Marta Tarrida, psicòloga general sanitària que col·labora amb l’empresa de serveis funeraris Áltima, amb presència a Terrassa, en un servei d’atenció psicològica telefònica.
Però la forma en què han tingut lloc moltes de les pèrdues des de l’inici de la pandèmia fa, segons els experts, que pugui augmentar el nombre de dols “complicats”. Moltes persones no s’han pogut acomiadar físicament dels seus éssers estimats en els últims moments de la seva vida, a causa de les restriccions que els hospitals i centres sanitaris en general han establert per evitar més contagis per coronavirus. A més, els rituals socials que d’antuvi han acompanyat la mort a la nostra cultura, com les vetlles, els cultes religiosos o les cerimònies civils fúnebres presencials van quedar prohibides des del 30 de març passat per ordre del Ministeri de Sanitat, que a més va restringir l’assistència a enterraments o cremacions a un màxim de tres familiars o afins.
Com es pot afrontar, doncs, un dol havent passat per unes circumstàncies tan excepcionals?
“Un dels neguits que més expressen les persones que ens truquen -apunta María Pérez, psicòloga de l’acompanyament al dol gratuït de La Rambla Serveis Funeraris, un servei de La Previsió- és el de saber que aquell familiar estava a l’hospital, els han trucat per dir-los que ha mort, no s’han pogut acomiadar d’ell, i el que han vist ja a continuació és un fèretre; de forma que fins i tot pot sorgir la incertesa de saber si el taüt conté, o no, les seves restes; si no es pot veure el difunt, el procés de dol pot complicar-se”.
CULPABILITZACIÓ
El fet de no acompanyar l’ésser estimat els últims moments de la seva vida també pot fer més difícil el camí. “I aleshores poden aparèixer sentiments de culpa, per no haver pogut estar amb la persona quan aquesta ha ‘marxat’, o per pensar: ‘L’hauria d’haver portat a l’hospital abans’; ‘O si no li hagués dut, potser no hagués contret el virus i encara seria viu”, indica Pérez, que a més apunta que la immensa majoria de les trucades que han rebut al servei són de familiars que han perdut algú per coronavirus.
La manca de vetlles als tanatoris és un altre impediment per avançar, pas a pas, en el procés de dol. “La vetlla serveix perquè les altres persones et diguin, a tu, com a familiar del difunt, com era d’important per a ells qui se n’ha anat’; i com ets tu d’important també per a ells”, assenyala la psicòloga. A més, Pérez destaca la importància de poder assistir als enterraments o les incineracions “per no caure de nou en el dubte, en l’imaginari, de si realment a aquella persona l’han enterrada o incinerada; si jo puc estar allà quan el fèretre entra al nínxol, a mi m’ajudarà en el dol”.
Però això no sempre ha estat possible, i s’han hagut de buscar recursos. Alfons Gea, psicòleg del servei d’atenció al dol de Funerària de Terrassa, indica: “Com que l’assistència a enterraments o incineracions ha estat limitada, sovint els familiars que no podien acudir-hi, havien escrit cartes o fet dibuixos que es llegien o s’entregaven en aquests moments. Són coses que ajuden…”.
alternatives
Per a Gea, aquestes opcions, o per exemple l’eventual possibilitat de seguir les cerimònies de comiat a través de les xarxes socials, “no són substitutius dels rituals tradicionals que acompanyen la mort, però poden ajudar a pal·liar el dolor”.
En qualsevol cas, com es pot avançar en la superació de la pèrdua quan potser ens hem assabentat per videoconferència que la nostra mare ha mort, i no hem pogut ni abraçar-nos amb la família per por d’un contagi?
“Crec que per progressar en el dol hem fer tot allò que ens ajudi a connectar amb el dolor i amb la pèrdua; una bona manera, per exemple, pot ser aquesta d’escriure una carta al difunt, perquè d’alguna forma estàs dient-li que te n’adones que no hi és”, considera Marta Tarrida, psicòloga general sanitària del servei d’atenció psicològica d’Áltima. L’experta també confirma que arran de la pandèmia ha augmentat el nombre de persones que demanen atenció psicològica.
A banda, Tarrida suggereix que qui no hagi pogut passar els últims instants amb l’ésser estimat, “tractin d’imaginar com haurien estat aquests moments; i pensar-ho d’una manera tan realista com sigui possible, per dir-li tot allò que potser s’han quedat amb ganes de dir, o imaginar allò que haguessin volgut viure en aquesta situació”. L’especialista assenyala que és important també quedar-se amb les mínimes incògnites possibles. “És a dir, si podem parlar amb un metge perquè ens expliqui com ha estat el moment de la mort, això ens farà estar més tranquils i aplanarà el camí del dol”, assenyala.
La psicòloga afegeix altres propostes a l’hora de portar emocionalment unes circumstàncies tan complicades. “Podem muntar petits altars a casa en record de la persona per un temps determinat, o preparar una acció bonica, com fer volar globus en record de qui se n’ha anat”, diu.
Per a l’experta, quan aquests petits rituals de comiat es poden fer en grup, amb altres persones de la família, “és encara millor que si es duen a terme d’una forma individual”. Una altra de les recomanacions que posa sobre la taula és la d’organitzar una videoconferència conjunta amb la família i els amics. “I que cadascuna de les persones que hi participin, expressin el que senten i recordin la persona”.
El psicòleg de Funerària de Terrassa, Alfons Gea, corrobora que moltes famílies han emprat aquest recurs tecnològic “com a expressió col·lectiva de sentiments i afectes davant la pèrdua.”
INFANTS
Pel que fa als més petits, la psicòloga Maria Pérez apunta que “els nens i les nenes no sempre viuen el dolor igual que els adults, perquè els infants estan més pendents del present”. Per dir-ho així, “un nen igual pot haver viscut un dol més gran perquè aquests dies no va al ‘col.le’, que perquè se li hagi mort un avi que no forma part del seu dia a dia; ara bé, hi haurà un moment en què sí que pot començar a trobar-lo a faltar; llavors, quan l’infant comenci a fer preguntes, se l’ha de respondre atenent a la seva maduresa. Una tasca que no és gens fàcil”, diu la psicòloga. I per exemple se li pot proposar que faci un dibuix per al seu avi. “Però el que no se li pot dir és ‘Sigues fort i no ploris’, perquè aleshores l’infant potser aprendrà erròniament que davant del dolor no s’han de vessar llàgrimes”.
