l llarg del temps les dones han hagut d’enfrontar-se a diverses limitacions per desenvolupar la seva carrera artística professional. L’accés a un educació de qualitat ha estat una de les més importants. Malgrat aquesta dificultat, hi ha hagut artistes brillants que, en el seu moment, van gaudir d’una certa fama i d’un notable reconeixement públic. Malauradament, les històries i les vides de moltes d’elles van quedar enterrades per l’oblit.
En els darrers temps, però, el paper de la dona en l’art ha estat revisat i s’ha posat en valor. L’organització d’exposicions i estudis monogràfics han contribuït a aquest reconeixement. Una de les fites importants que marca un canvi en la mirada androcèntrica de la Història de l’Art és l’exposició Women Artists: 1550-1950, celebrada a Los Angeles Country Museum of Art a finals de l’any 1976 i comissariada per Linda Nochlin i Ann Sutherland Harris. En la mostra es posa de rellevància l’enorme potencial artístic de les dones malgrat les dificultats per accedir a una formació acadèmica.
Des del segle XVI l’aprenentatge artístic s’impartia en acadèmies especialitzades, a les quals les dones no hi van poder optar fins ben entrat el segle XIX. El principal problema residia en la seva assistència a les classes de dibuix de model del natural. A l’Estat espanyol no hi tingueren accés fins el 1894, ja que la societat del moment no veia amb bons ulls que una dona quedés exposada a la nuesa d’un cos. En el moment que se’ls va permetre aquesta pràctica únicament podien retratar models femenins. En el cas excepcional que fossin homes, aquests havien d’estar parcialment coberts.
Aquesta impossibilitat per accedir a la pràctica de la pintura del nu explica que sigui un gènere, històricament, poc conreat per dones. Malgrat aquest hàndicap, artistes com la Joana Soler confirmen l’interès per la representació del nu.
*
conservadora del Museu de Terrassa
