DI . No recordo quina devia ser la primera vegada que vaig veure a l’Eduard Torres. Possiblement alguna estona havent dinat als Amics de les Arts mentre feia el cafè amb una colla de tertulians a finals dels vuitanta. El pare de l’Edi encara era viu i formava part d’unes tertúlies generalment cordials i surrealistes. Edi era la persona de l’acudit del Diari i aquesta era la seva manera d’expressar un mirada irònica del món. Feia caricatures de proximitat, hi posava el traç i la simpatia. Si hi hagués un forma de fer humor terrassenc, segurament Edi l’encarnaria. Encara que algú se li devia haver enfadat molt amb algun acudit, en general practicava un humor blanc molt passable. Era molt terrassenc, de l’hoquei, del Diari, disposat a col·laborar amb moltes iniciatives de la ciutat. El trobarem a faltar. I el recordarem com una bona persona que tenia la capacitat de fer-nos somriure. Edi era d’aquesta gent que, sense pretensions, ajuda a fer la vida més amable i això sempre és molt d’agrair. Descansi en pau.
MASCARETES. El tema de les mascaretes que ha repartit l’Ajuntament casa per casa estava cantat com s’acabaria. Amb polèmica. Primer vaig pensar que una ocurrència més però després m’ha semblat que pel moment que han arribat tindran utilitat. M’ha sorprès positivament que només hi anés un sobre amb instruccions i no s’aprofités la tramesa per fer autobombo. Hom té la sensació de que en aquestes coses tothom ha de tenir els papers repartits, els que governen volen fer coses i l’oposició se sent apartada. Perfectament podrien intercanviar els papers i no cal anar a les hemeroteques per demostrar-ho. És la política i sobretot, és la política petita. Dues coses m’han fet pensar en aquest tema. La primera és que a França van prohibir que els ajuntaments fessin compres de mascaretes a Xina per a garantir la igualtat dels ciutadans. La segona, cal reconèixer que té un cert mèrit que les mascaretes hagin arribat i no els hagin aixecat la camisa. Tanmateix, venen mesos molt durs pels serveis socials de l’Ajuntament i segur que posarem aquesta despesa en perspectiva.
DE BÒLIT. Hem après que, sense moure’s de casa, es pot anar de bòlit. Arribem al vespre cansats de passar del Zoom al Teams, del Hangout al Jit.si, del Webex a l’Skype. Fem les reunions diferents. Poc a poc però els que ja eren pesats en presencial ara ens semblen encara més pesats. El teletreball reflecteix la manera de cadascú d’estar a la feina. Els que eren uns penques, ara són penques on-line. I els que treballaven molt ara treballen encara més.
LA CIUTAT BUIDA. A casa tenim gos i ha de sortir una mica. Aquests dies he fet un recorregut prop de casa que m’ha deixat imatges gravades per sempre. Raval, Plaça Vella, carrer Major, sense ningú a mitja tarda. A les mateixes hores, en dies de normalitat, són els carrers que expressen vida, moviment, un cert brogit. El paisatge d’aquests dies és el dels carrers buits. La gent s’ha quedat a casa i, amb excepcions, ha mostrat una prudència suficient. Tinc la sensació que la societat ha actuat amb més responsabilitats que alguns polítics, que en mig d’una crisi terrible, són incapaços de canviar el xip i continuen amb les seves dèries delirants. Tanmateix, augmenta la complexitat però la mediocritat és molt estable.
PUNT I A PART. La crisi de la COVID-19 no em sembla que comportarà un abans i un després. Crec que quan portem dues o tres setmanes de retorn a un món amb l’epidèmia controlada, tornaran amb força les velles inèrcies. No serà evidentment un punt i seguit. Tot el què hem viscut és inoblidable. Sobretot la COVID-19 accelerarà canvis que ja precedien a la pandèmia. Canviaran les organitzacions, seran més flexibles. Tot i que ara vindrà l’hora dels nous papanates del teletreball, el més sensat serà donar flexibilitat i agilitat a les empreses. Desburocratitzar-les. Canviaran menys coses de les que haurien de canviar. Deixarem l’emergència conjuntural del Coronavirus, però ens quedarà l’emergència estructural que suposa la lluita contra el canvi climàtic. A la humanitat se li ha girat feina.
n
n
n
n
