El conflicte d’AEG incidí en tota la ciutat però molt especialment en la vida quotidiana del barri de Ca n’Anglada tant per les concentracions o manifestacions que s’hi produïren com pel fet que un gran nombre de veïns eren treballadors d’aquesta empresa. Un aspecte significatiu per a convertir Ca n’Anglada en l’escenari principal de la lluita dels treballadors fou la utilització de l’església de Sant Cristòfol, com a lloc de trobada i reunió per celebrar les assemblees que se succeiran durant els mesos de març i abril. La cobertura informativa de la policia en el conflicte de l’AEG és intensa si tenim en compte els nombrosos informes que van arribar al Govern Civil.
Les necessitats econòmiques, la repressió de la policia i la coerció de la direcció de l’empresa acabaren per introduir entre els treballadors una situació enervant. Passats 30 dies des que va començar el conflicte la direcció de l’AEG va proposar un augment salarial del 20 per cent i l’acabament de la vaga. El Comitè de vaga no ho va acceptar i el Jurat d’empresa que volia negociar l’oferta, amb el recolzament majoritari de l’assemblea, no va ser reconegut per la direcció d’AEG. La tensió al llarg del conflicte va ser creixent i calia donar-li una sortida.
La negociació semblava impossible, perquè davant els posicionaments del Comitè de vaga s’hi oposava l’empresa amb una actitud que bloquejava qualsevol sortida negociada. La direcció de l’empresa reconeixia el Comitè de vaga, però no els acceptava negociar les reivindicacions bàsiques que demanaven. El Jurat d’Empresa -on hi havia militants del PSUC com ara José López Neiro, treballadors sense cap adscripció política i Pablo Gómez, proper al sector socialista d’en Josep Pallach- no coincidia amb els plantejaments del Comitè de vaga i defensaven que s’obrís un procés negociador per sortir de l’atzucac. Mai van ser rebuts per l’empresa, perquè aquesta considerava que estaven en situació il·legal i no s’havien incorporat al seu lloc de treball.
Els treballadors en vaga van rebre mostres de suport i solidaritat en forma de col·lectes de diners, piquets informatius, manifestacions, concentracions i plecs de signatures denunciant la repressió. Coincidint amb el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, l’organització Mujeres Democráticas van fer una campanya en solidaritat amb els treballadors d’AEG però també distribuïren fulls al·lusius al significat d’aquesta diada de lluita per la igualtat i l’alliberació de la dona. El dia 2 d’abril un grup de dones es van presentar en l’Ajuntament i van expressar al recent estrenat alcalde, Josep Donadeu i Cadafalch, quines eren les seves inquietuds i acte seguit li van lliurar un escrit- signat per Pietat Gutiérrez; C. Castillo; Dolores Mullor; María Muñoz i M. Barroso- que feia referència a la injustícia social, la repressió i la manca de llibertat. També les dones protagonitzaren una protesta per les detencions de treballadors d’AEG, realitzant una tancada en l’església del Sant Esperit entre el dissabte 6 i el diumenge 7 d’abril.
La repressió policial amb detencions i empresonaments dels treballadors va motivar que el dissabte 18 d’abril un grup de familiars i amics acompanyats pels capellans de l’església de Sant Cristòfol i Sant Llorenç -Agustí Daura, Joaquim Garrit i Joan Rofes- decidissin tancar-se en la Catedral de Barcelona. L’endemà d’aquesta acció de protesta les comunitats cristianes de Terrassa i Barcelona aixecaven la veu contra un arquebisbat que es mostrava còmplice en la repressió contra els treballadors. La reacció contra els capellans que denunciaven l’actitud antidemocràtica de la Jerarquia eclesiàstica no es va fer esperar. La nit del 22 d’abril la porta de l’església de Sant Cristòfol va ser cremada com a conseqüència del llançament d’un artefacte que contenia líquid inflamable. Tres dies més tard el magatzem d’un drapaire on treballava el vicari de Ca n’Anglada, Joaquim Garrit, és destrossat completament com a conseqüència d’un incendi provocat.
L’estratègia de la direcció d’AEG de no voler negociar i deixar que s’extingís la vaga es va sostenir amb el suport de la policia, els Tribunals i la jerarquia eclesiàstica. La premsa fins i tot recriminava la vaga i introduïa el matís que la direcció d’AEG preferís mantenir reunions amb el Comitè de Vaga i menyspreés les estructures de la CNS on la influència sindical de Comissions Obreres era cada vegada més gran a través dels enllaços i jurats d’empresa.
Des d’un punt de vista de la militància política antifranquista, les organitzacions més actives dins la factoria de l’AEG eren el PSUC (José López Neiro, Francisco Martínez López, Manuel González Montero eren, entre d’altres, les persones més significades en l’organització de les Comissions Obreres en aquella empresa) i un FOC que havia iniciat l’any 1970 el procés de fragmentació dels seus militants fins desaparèixer com a formació política i que tenia en José Muñoz Jordán -acomiadat a principis del 1969- Josep Aran Trullàs, Pedro Martínez Martínez i Rafael Zoyo Pérez, els referents d’aquesta organització dins l’AEG. La desfeta del FOC, que coincideix amb la vaga d’AEG, va originar l’aparició de diferents grups o tendències d’extrema esquerra i va nodrir de militants organitzacions com el PCE (i). Un grup provinent del FOC es va articular al voltant de la revista “¿Qué hacer?”, que volia marcar una equidistància entre els comunistes del PSUC i els grups d’extrema esquerra. Els militants trotskistes sorgits també del FOC -amb el temps organitzats molts d’ells en la LCR- consideraven que la participació sindical era fer el joc a la burgesia i al règim. Aquesta posició contrastava amb la defensada pel PSUC i l’Organització Comunista-Bandera Roja, consistent en apropar-se als treballadors per a millorar la situació laboral, fent servir la negociació dels convenis.
Mentre durà el conflicte d’AEG la repressió contra els militants antifranquistes s’accentuarà encara més. L’1 d’abril Comissions Obreres denuncia els registres domiciliaris en el silenci i obscuritat de la nit, la violència exercida contra els detinguts i fa una crida per aconseguir la llibertat dels treballadors terrassencs detinguts i empresonats. El dia 5 de maig de 1970 la premsa local publica en primera plana la notícia «El conflicto de AEG ha quedado resuelto». La direcció notificava oficialment la fi d’una vaga que havia durat 55 dies, i emulant els comunicats de guerra de qui se sent guanyador, feia públic el nombre d’actius, de baixes i d’acomiadats. La repressió de la patronal d’aquesta empresa, juntament amb la col·laboració expeditiva de la policia, va propiciar l’acomiadament directe de 71 treballadors -entre ells hi havia 11 enllaços sindicals- i 14 detinguts en la presó Model de Barcelona.
El Comitè de Solidaritat de Terrassa havia recollit en el mes de setembre, des que va començar el conflicte de l’AEG, un milió i mig de pessetes que serviren durant aquest període per ajudar als acomiadats i als familiars dels treballadors empresonats. Mitjançant el pagament d’una fiança de 30.000 pessetes que Joan Rofes -membre del Comitè de solidaritat de Terrassa- va dipositar en favor del TOP, Juan Martínez Martínez va poder sortir en llibertat provisional el 26 de juny de 1970; també obtenen la llibertat provisional -pel mateix procediment i per la mateixa quantitat en concepte de fiança- els militants antifranquistes Manuel González Montero, Juan López Camacho, José Carrasco Castillo i José Quesada Piñol.
La militància antifranquista dins l’empresa AEG va haver de fer front a una de les experiències de lluita obrera més dures i importants que s’havien viscut en Terrassa i va suposar un gran repte personal i organitzatiu. La inexistència d’un escenari de vaga general en solidaritat amb els treballadors de l’AEG, la intransigència de la direcció de l’empresa, el confondre la vaga amb una acció revolucionària de llarg abast, la disputa ideològica entre els militants del moviment obrer, tot plegat contribuí a l’afebliment de la vaga.
Fou un conflicte que durà molt de temps, on els treballadors van fer front a una greu repressió social i econòmica. No hem d’oblidar el context de dictadura, on la línia divisòria entre lluita econòmica i lluita política era molt sovint difusa, i s’interposava en uns conflictes laborals, que esdevenien socials i polítics. La conflictivitat social que es desfermà durant els primers mesos de 1970 va tenir uns efectes dinamitzadors en altres sectors socials, regenerant el moviment antifranquista i engrandint els espais de llibertat.
