IVENDRES vinent, el dia 1 de maig, celebrarem la festa de sant Josep Obrer, patró dels treballadors, data que coincideix amb el Dia Mundial del Treball. Ho farem, paradoxalment, en ple confinament, en una situació ben estranya en què moltes persones han perdut la feina, d’altres no es poden desplaçar als seus llocs de treball i, en el millor dels casos, es treballa telemàticament des de les llars.
Aquesta celebració litúrgica va ser instituïda l’any 1955 pel papa Pius XII. El seu desig era dignificar el treball posant sant Josep com el seu model i protector. Una altra fita important va tenir lloc l’any 2000, amb motiu del Jubileu dels Treballadors, quan sant Joan Pau II es va dirigir a ells tot dient: «Estimats treballadors, empresaris, cooperadors, agents financers i comerciants, uniu els vostres braços, la vostra ment i el vostre cor per contribuir a construir una societat que respecti l’home i el seu treball».
Certament, quan parlem de treball, no estem parlant d’un tema secundari. Es tracta d’un element fonamental de la vida humana que engloba el conjunt d’activitats que els éssers humans realitzen amb l’objectiu d’assolir fites, de produir béns i serveis per atendre les necessitats humanes. Per al creient té a més un sentit de participació en l’obra creadora de Déu, així esdevé una ocasió per col·laborar i servir els altres, i finalment un mitjà de creixement i de santificació personal. El nostre treball també comporta una relació amb la natura i unes conseqüències amb el medi ambient.
Però, ara per ara, hem de reconèixer que el coronavirus està afectant molt seriosament tota la humanitat. Ha alterat el nostre ritme i el nostre sistema de vida més enllà del que hom es podia imaginar. Els seus efectes sobre el mercat laboral estan sent devastadors i ho seran encara més en un futur immediat, amb una forta caiguda de l’ocupació. Contínuament rebem dures notícies sobre les repercussions que aquesta crisi i el confinament comporten en tot el teixit social i econòmic, sobretot per als autònoms i per a les petites i mitjanes empreses, i més encara per a un sector com el turisme, un dels principals motors de l’economia del nostre país.
Jo em pregunto: què podem dir davant d’aquesta situació? Recordo les paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica “Caritas in veritate”, quan afirmava que “l’Església no pretén oferir solucions tècniques als problemes dels nostres dies, sinó recordar els grans principis ètics sobre els quals pot construir-se el desenvolupament humà”. La doctrina social de l’Església ens recorda que l’organització dels pobles i de la humanitat no es pot dur a terme sense col·locar en el centre la persona humana i si no es té com a fonament últim Déu, que és Creador i Provident, que és amor, que vol el bé dels seus fills i els ensenya el camí de la realització integral i de la convivència com a germans formant una família.
Aquesta pandèmia ha posat en evidència la fragilitat del nostre sistema, de les nostres previsions i de les nostres defenses. Ara és arribat el temps de la reconstrucció, de plantejar moltes coses de manera diferent, d’adoptar un nou estil de vida. Per la nostra part hem d’intensificar la vida de fe, l’anunci de Crist i especialment l’acció caritativa i social amb els més afectats per la crisi.
És veritat que el gènere humà té prou recursos i possibilitats i, a més, l’experiència d’haver superat altres crisis. És, doncs, l’hora de l’esforç, del compromís solidari, de la responsabilitat, per damunt dels interessos personals i partidistes. El papa Francesc ens acaba de proposar un pla per ressuscitar davant l’emergència sanitària. Ens ofereix el seu full de ruta per reconstruir el planeta i conformar la civilització de l’amor davant “la pandèmia de l’exclusió i la indiferència”.
* L’autor és bisbe de Terrassa Josep Àngel Saiz Meneses
