EL confinament d’aquestes setmanes ha fet emergir una Terrassa completament diferent. Silenciosa, tranquil·la, de cel net. Si heu aprofitat les escasses sortides permeses per anar a peu a comprar menjar, anar a la farmàcia o per altres circumstàncies, segur que haureu pogut gaudir d’aquesta “nova” ciutat. Diguem que és, potser, una de les poques conseqüències amables de la pandèmia que ens assola.
Aquesta mirada a la “nova” ciutat -per bé que, vist el que l’ha provocat, no sigui desitjable que duri gaire ni que es torni a repetir-, encara que sigui a través de trajectes curts i de llambregades breus, trobo que l’hauríem d’aprofitar a fons, intensament. Caminar per la ciutat sense destorbs és un plaer. No cal vigilar per si topes amb els patinets, les bicicletes, els skates ni, és clar, els vehicles de motor. No cal que estiguis amatent a la distracció dels que caminen mirant el mòbil, ni als que et fan sortir de la vorera per no passar pel mig del grupet que l’ocupa sencera. I només queda l’inconvenient, això sí, dels habituals excrements de gos dels igualment habituals amos incívics de sempre.
En qualsevol cas, es tracta d’una Terrassa insòlita que presenta aspectes sorprenents. Per exemple, l’abundància i sonoritat de cants d’ocells. No sé si el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa està fent observacions sistemàtiques dels canvis que s’han produït en aquest terreny en poques setmanes. Però, ni que només sigui perquè hi ha menys brogit, és ben fàcil escoltar els ocells i, si sou dels confinats, dedicar uns minuts a escoltar-los cada dia, a hores diferents.
L’altra activitat que es pot fer, aprofitant aquestes breus sortides en què és més fàcil i menys arriscat badar, és mirar enlaire. La ciutat, la solem veure -i encara a la defensiva- al nivell dels nostres ulls i cap avall. Ara podem fer-ho en sentit contrari: de l’alçada del ulls cap amunt, i sense atabalament. Hi ha una ciutat que, en general, desconeixem, feta de balcons de ferro forjat, de cornises, d’esgrafiats, entre d’altres elements, pels que solem passar quotidianament sense parar-hi atenció, sense haver-los vist mai. Abans que no torni el tràfec habitual, és una oportunitat única per descobrir-ne uns quants.
En un terreny més reflexiu, també podem descobrir algunes dimensions essencials de la vida local a les quals no donem la importància que tenen. Aquestes setmanes ha estat més visible que mai -per desaparició de la resta- el personal sanitari, en primer lloc. Però, després, tot el personal que treballa a farmàcies, forns, establiments d’alimentació i supermercats; el personal que condueix els busos de transport públic -que circulen pràcticament en solitari amb la il·luminada i contradictòria instrucció “queda’t a casa”-; la gent que fa transport a domicili; el personal que recull escombraries; la policia, vigilants, bombers que garanteixen la nostra seguretat…
Són un munt de persones que conformen una xarxa bàsica de supervivència, en general mal pagats, amb feines que no mereixen gaire atenció, però que ara sabem que podríem prescindir -temporalment- de tot menys del seu servei. Ja veurem què ens duren aquesta consciència i sensibilitat…
En definitiva: no desaprofitem l’oportunitat de tenir una nova mirada sobre aquesta ciutat que sol restar amagada. I que, com abans millor, quan torni la ciutat de sempre, la que li coneixem tots els revolts, la que ens fa enrabiar, la que estimem malgrat tot, la puguem veure més completa.
