Ahir va ser una jornada carregada de melangia. Sant Jordi és probablement el dia més brillant de l’any; és una festa que es viu amb una intensitat extraordinària i si hi ha un lloc per viure-la és el carrer. I també les escoles. El coronavirus ha anat a impactar a la línia de flotació d’un sentiment, d’una de les festes més populars que es coneixen, la més estimada de Catalunya. Al País Valencià es van suspendre les Falles, ja s’han suspès els Sanfermines a Pamplona i altres celebracions ciutadanes, com la Festa Major a Terrassa, Matadepera, Rubí, Sant Cugat, etcètera. Segurament estem mentalitzats per a la suspensió d’aquestes convocatòries, però no ho estàvem tant per passar Sant Jordi a casa; ens ha agafat desprevinguts, sense tenir consciència del que significava el confinament en un dia com ahir.
Ha estat emocionant veure com les famílies han arranjat els balcons i han intentat viure de portes en dins el que només es pot viure de portes en fora. La fotografia de la nostra portada d’avui n’és una bona mostra; amb drac i princesa i tot. Tots hem buscat roses i llibres; els molt previsors n’han tingut sort i els que no ho han intentat substituir amb l’esperit de mantenir viva la flama d’un dia que sempre és especial i mai és igual que el de l’any passat. Sant Jordi és primavera, és cultura, és carrer, és sentiment. El coronavirus ens deu moltes coses i també un Sant Jordi. Ens en sortirem.
Injust
En política es poden dir moltes coses i de vegades pensem que tot s’hi val. És més jurídicament, als personatges públics se’ls hi poden dir coses que una sentència no acceptaria quan van dirigides a persones anònimes. Però hi ha límits que no s’haurien de traspassar. Les declaracions de la consellera de presidència Meritxell Budó dient que a una Catalunya independent s’haurien produït menys morts, rematades amb les de Joan Canadell dient que “Espanya és atur i mort i Catalunya, vida i futur”, són inadmissibles, fins i tot des d’una òptica independentista.
