S una molt bona notícia -que s’ha fet esperar una mica- que els grups municipals s’hagin retrobat telemàticament aquesta setmana i hagin acordat pactar un pla de reactivació de la ciutat per plantar cara als efectes de la pandèmia en què encara estem atrapats. Aviat començarà el procés de desconfinament en què ja treballa a fons el govern de la Generalitat seguint els criteris sanitaris que, afortunadament, aquest govern ha decidit posar per davant de tot. I, paral·lelament al desconfinament, ja és hora de posar-se a treballar en la recuperació del ritme de la vida social en tots els àmbits.
L’excepcionalitat del moment obligarà a prioritzar totes aquelles qüestions que podem considerar bàsiques per a la vida social local, en tots els seus camps, i en les que hi ha un consens polític general. Unes qüestions que, en contra del que sol fer pensar el combat partidista -tan inevitable com necessari-, són moltes més que no semblen. En aquest punt, la crisi actual també hauria de servir per a això: per fer veure als ciutadans -als terrassencs- que més enllà del pim-pam-pum habitual hi ha una institució de govern que resol satisfactòriament el noranta per cent de les seves obligacions, per molt que des del punt de vista del combat polític normalment només es fa visible aquest deu per cent de desacord i conflicte.
També és una bona notícia que es compti amb tots els actors socials privats, bé siguin organitzacions com la Cambra, la Cecot, el Leitat, els sindicats, els col·legis professionals, els gremis, les organitzacions polítiques que no tenen representació al Consistori, les ONG, les institucions culturals i associatives… Si alguna cosa està demostrant aquesta catàstrofe sanitària, econòmica i social és, precisament, l’extraordinària capacitat de reacció d’una ciutat -i d’un país- a l’hora de plantar cara a les enormes dificultats que ha creat.
És per això que em costa tant entendre la persistència dels “barrufets rondinaires” -afortunadament escassos- que només saben veure els errors, que es dediquen obsessivament a buscar culpables i que, convertits en profetes de calamitats, anuncien anys i anys de desgràcies. S’ha de ser molt curt de vista per no adonar-se de la fortalesa d’una societat que s’ha sabut reinventar en poques setmanes, reorganitzant de dalt a baix allò que era més urgent, els equipaments sanitaris, amb una abnegació professional admirable, responent disciplinadament a les instruccions de confinament, reorientant l’activitat productiva -quan ha estat possible- per satisfer les necessitats d’equipaments o, entre molts d’altres exemples, reorganitzant tot el sistema de distribució de béns bàsics perquè els forns tinguin cada matí pa calent i perquè els supermercats reomplin les lleixes cada vespre.
Pot ser que algú hagi oblidat què vol dir un “estat d’alarma”, al qual no es pot respondre de manera ordenada, plena i satisfactòria. Si fos així, ja no seria un estat d’alarma, és clar! I, sí, tenim les greus conseqüències en vides humanes, que és la part més tràgica d’una pandèmia que ja hem vist que no respecta ni pobres ni rics, ni gent anònima ni gent famosa, ni obrers de la construcció ni càrrecs polítics. Però també tenim a la vista la fortalesa d’un sistema social que, des de la complexitat i el conflicte, sap respondre als més grans desafiaments. Exactament, el que també sabem que faran el nostre Ajuntament, els nostres representants polítics, la societat civil i el conjunt de la ciutat. Com sempre, i previsiblement, més que mai.
