LA crisi del coronavirus és devastadora. Les xifres de morts són impactants. Darrera les estadístiques hi ha gent que mor en soledat i famílies que no poden fer el dol. La crisi econòmica ja és com un pou del qual no veiem el fons però que provocarà molta pobresa. Vivim una situació de fragilitat generalitzada. Fragilitat de la salut. Fragilitat de l’economia i de les empreses. Fragilitat del treball i del saber. Fragilitat de la política. Fragilitat de la seguretat. Per això, tenir una certa consistència en els valors és l’únic que ens permet afrontar tanta fragilitat. De cop i volta el nostre món de seguretats trontolla.
Un dels valors més apreciats en aquests moments de fragilitat és l’autenticitat. Fer coses que busquin la veritat i allunyar-nos de la gesticulació per la gesticulació. En les reaccions de les organitzacions davant del COVID-19 hi ha múltiples exemples d’autenticitat. D’afrontar el problema amb voluntat de construir solucions d’impacte real. Crec que un dels millors exemples ha estat el que ha fet Leitat al construir un respirador sofisticat (el Leitat-1) junt amb el suport de Hewlett Packard i del Consorci de la Zona Franca. Han construït un respirador que disposa de sensors per monitoritzar malalts crítics i que és compatible amb l’electrònica de les UCI. En temps rècord han tingut el reconeixement de la Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios per poder operar en el marc d’assaig clínic. Altres respiradors que han tingut molta més projecció no han tingut operativitat real. Mentre d’altres es dediquen a marejar la perdiu amb mil ocurrències, hi ha gent que ha anat per feina. Els exemples d’autenticitat són múltiples. Des de l’activitat de la xarxa creada per Andreu Veà, COVIDWarriors, fins a les persones que a casa seva s’han posat a cosir mascaretes per a tot el seu entorn familiar i el seu veïnat. Aquesta actitud d’autenticitat, de determinació pràctica i d’agilitat és molt d’agrair. Per descomptat, una menció especial mereixen la gent que ha multiplicat les capacitats de les UCI i sobretot la gent que hi treballa i salva vides en un context d’una adversitat insòlita. Hi ha gent que demostra una solidesa en aquesta situació de tanta fragilitat que és exemplar. Aquests dies hem d’aprendre molt d’aquestes persones i d’aquestes organitzacions que ens mostren la millor versió de la nostra societat. Hi ha gent que es podria amagar i no s’amaga. Que es posa en risc, però fa la seva feina. Hi ha gent que simplement decideix servir els altres sense escarafalls ni superficialitats. És un moment per deixar-se de tonteries.
Per descomptat també hem d’aprendre que hi ha gent que és incapaç d’abandonar la mediocritat i el sectarisme ni en moments de màxima dificultat. Sóc molt escèptic davant dels que diuen que aquesta crisi serà un abans i un després. Ja ho veurem. Hi ha gent i hi ha coses que no canvien. En aquesta situació extrema, els sectaris són més sectaris encara, els mediocres són més mediocres encara, els aprofitats són més aprofitats. Si aquests dies hem tingut exemples d’autenticitat i d’esperança també hem tingut exemples desesperants. Gent que només es preocupa per gesticular i multiplicar la seva gesticulació a través de les xarxes socials. Hi ha gent que es mou per ocurrències sempre i en la crisi del coronavirus no n’és una excepció. L’important no és l’impacte real, com salvar vides, com salvar l’economia. L’important per a ells és simplement la notorietat de la seva gesticulació a les xarxes socials. Són addictes a l’ocurrència i a la superficialitat.
Però, com que podem triar, millor quedar-nos amb els que han estat capaços de fer coses, de ser útils, de servir i no només amb els que viuen de la gesticulació. És un moment d’aprendre d’uns i desaprendre d’altres. Quan hagi passat aquesta crisi, cadascú sabrà amb quina coherència o amb quina superficialitat l’ha afrontat. Tenir, cada dia, llistes de centenars de morts per la pandèmia, estar confinats, aturar l’economia, ens hauria de permetre deixar la superficialitat i pensar una mica en el que és essencial i el que no ho és per a cadascú. I aquest és un exercici individual. No tot és gregari. Aquesta crisi de la pandèmia toca personalment, individualment. És profunda.
