LLiure és comunicar. Perquè no estem sols. Tots formem part de comunitats, petites o grans, que són el context en el qual ens desenvolupem i es relacionen amb la nostra manera de ser. La més propera és la família. Ara més que mai, la convivència obligada pel confinament del coronavirus, mostra a la família com la comunitat més important de cadascú de nosaltres. La família va més enllà de les persones amb qui convivim sota el mateix sostre: hi ha un segon cercle molt proper, al que ara només podem comunicar amb la veu o la imatge. Les tecnologies digitals són una via de contacte “pseudosubstituta” del contacte físic. Falten les olors, l’espontaneïtat, el tacte d’una abraçada, d’un encaix de mans, d’un petó o d’un copet a l’esquena.
Hi ha més cercles de comunitats al nostre voltant. La següent propera és la laboral o escolar. Ara amb el confinament, no és el mateix i descobrim la comunitat dels veïns amb els que coincidim més que mai abans. Es fan reunions espontànies mantenint les distàncies de seguretat als balcons, terrats o voreres buides de vianants i carrers buits de cotxes, després de la picada de mans de les 8 de la tarda. La comunitat era efímera, i ara és més solida. Hem passat del “bon dia” a “que fan els nens” o “que fas avui per sopar? Passem la recepta”. Amb això, l’entorn laboral o escolar per a molts s’ha convertit en un cercle amb què s’interactua amb la comunicació per Zoom, Jist.si, Teams, mattermost, Skype, WhatsApp,… Tot plegat es carregós i la pantalla d’ordinador és el medi de comunicació, més llunyà i estressant. Per altres, l’activitat laboral requereix la presència física, i les condicions de relació i comunicació també han canviat i endurit: la por al contagi imposa mesures de seguretat com la distancia, els horaris, etc.,… La relació és més intensa (solidaritat mútua i sentit del deure) i mes pre-vinguda (per evitar contagis i complir normatives que canvien d’un dia a l’altre). Tot canvia i la sensibilitat també.
La famosa zona de confort encega sovint a les persones davant el canvi i les evidències. Quan tots els dirigents del món actuen per lluitar més bo o més malament contra el COv19, hi ha líders del país que apliquen la política de l’estruç i no veuen les coses. Aquesta setmana ho destaca el Financial Times: El president brasiler, Jair Bolsonaro, l’home fort de Bielorússia, Alexander Lukashenko, el governant autocràtic de Turkmenistan, Gurbanguly Berdymukhamedov, i el dictador nicaragüenc, Daniel Ortega, s’han negat a prendre de debò el coronavirus.
En canvi, en l’economia no hi ha temps per parar-se en la zona de confort, doncs tot canvia molt ràpidament. Alguns dirigents empresarials repeteixen: l’únic que és permanent és el canvi. Ara més que mai veiem com l’activitat empresarial, dels treballadors, dels autònoms i els emprenedors, … de les forces productives és la que impulsa solucions i que els interessos de les diferents forces polítiques, queden en segon lloc. Cal deixar de banda discussions dialèctiques que no porten a res.
La dimensió de les organitzacions les fa més complexes. Es dóna una paradoxa: la col·laboració entre organitzacions grans i petites porta a situacions de benefici mutu, i ha l’aprofitar les fortaleses relatives (a on una té escala i l’altra velocitat). Però també fa sorgir les diferències i les dificultats del treball conjunt. Reconèixer la sinergia és una cosa, treballar junts és una altra cosa, a causa de grans diferències estructurals i organitzatives. Algunes grans organitzacions estableixen processos per promoure iniciatives per les start-ups com acceleradores o propostes de concursos i premis. Tot plegat ajuda en tems de turbulència com els actuals, a respondre més ràpidament amb solucions efectives als nous problemes. Resoldre la paradoxa doncs, és una prioritat dels grans que han d’apostar en què compartir és infinitament millor que mirar-se el melic
Les pandèmies i el risc climàtic són similars perquè representen xocs físics, que es tradueixen en una sèrie d’impactes socioeconòmics. Això és diferent dels xocs financers, de funcionament bancari, de bombolles, de caigudes de valors, d’impagaments de deute,.. que són motivats pel sentiment humà, per la por a perdre el valor o la liquiditat. Els xocs financers són originaris de dins del sistema financer i se solen solucionar restablint la confiança. Tanmateix, els xocs físics només es poden solucionar si s’entenen i s’aborden les causes físiques subjacents. La confiança son els fets.
La pandèmia actual i el risc de canvi climàtic es manifesten en xocs simultanis exògens en l’oferta i la demanda, i impacten en les cadenes de subministrament. Seguint el recent informe de McKinsey (Addressing climate change in a post-pandemic world), les dues crisis són sistèmiques, i es manifesten tal com són amb propagació molt ràpida dels seus efectes. S’ha vist per exemple com la reducció de la demanda de petroli arran de covid19 va contribuir a la guerra de preus. La no estacionalitat, no linealitat, multiplicadors de riscos, regressivitat són característiques comunes en els dies crisis. Els canvis exògens ens afecten molt: Quina prioritat donem ara a l’embolcall de plàstic que no volíem fa un mes dies i que ara ens sembla que ens dóna més protecció contra el virus?
gabriel izard@uab.cat
