A cara de la moneda ens parla de molta solidaritat i de gestos anònims d’un valor infinit en aquests dies de gran tragèdia i d’impotència davant la pandèmia. La creu és també àmplia, preocupant i complexa. Podem descriure un ampli ventall d’incidències i situacions. Entre algunes més notòries no s’han fet esperar les actuacions d’odi i menyspreu del personal sota el paraigua d’una suposada protecció sanitària i un aparent esperit col·lectiu de supervivència. Comencen a sortir iniciatives que mereixen una total condemna i s’ajusten d’allò més a la perversitat que viu, habitualment adormida, en la ment de poques o moltes persones.
Els psiquiatres tenen feina per a estona. Ja fa unes setmanes que un autocar d’avis va patir l’apedregament d’uns agressius veïns quan els canviaven de residència en el municipi de La Línea de la Concepción. En principi es tractà d’un fet aïllat i alhora esfereïdor. Els malfactors havien de vetllar pel seu “negoci” i no podien tolerar cap mena d’intrusisme, vingués d’on vingués. No hi ha paraules per qualificar les escenes que es varen viure/veure. En qualsevol cas, va ser un particular pròleg d’altres fets que s’han estès en les següents setmanes.
Ara sembla que en alguns llocs, Cartagena, Ciudad Real, Barcelona€, han aparegut cartells en alguns immobles, àdhuc pintades en algun vehicle, on es demana que els veïns que pertanyen al mon sanitari o comercial abandonin la vivenda per una qüestió de suposada seguretat sanitària vers la resta de la comunitat. Suren les actuacions de pur i dur egoisme sense cap mena de fonament i amb la pàtina de la més perversa insolidaritat. No em puc imaginar la reacció/impressió de la venedora del supermercat o dels metges i les infermeres de l’hospital de torn en trobar-se amb cartells amenaçadors a la porta d’entrada o amb els insults i les rodes punxades del cotxe. Estem davant la gran paradoxa dels aplaudiments multitudinaris i de les amenaces més vils i repugnants. La cara i la creu d’una situació excepcional. Compte que això pot passar en qualsevol indret i moment. El pitjor de cadascú ha de tenir una resposta contundent per part de la societat. Determinades conductes, habitualment, romanen del tot adormides en el marc d’una normalitat/quotidianitat que ja comencem a admetre que no tornarà exactament com fins ara la coneixíem. Aquestes es reactiven davant situacions excepcionals/restrictives i amb una escenografia autoritària. El veí de sempre acaba sent un subjecte perillós.
Em preocupa d’allò més que engresquem l’esperit delator de la gent davant conductes no apropiades i/o que posen en perill l’estat d’alarma que estem patint. Totalment d’acord a fer una observació o una acurada recomanació a l’infractor de torn. Només faltaria.
No crec que ens pertoqui anar més enllà i trepitjar espais on fins i tot la jurisprudència grinyola. Els lletrats en dubten ni que sigui amb la boca petita. Des del meu confinament i en la consulta de la premsa històrica digital em trobo amb les activitats denunciants de la delegació de la Cruzada Antiblasfemia de Terrassa durant la postguerra. Noms coneguts i de prestigi en formaven part. L’esport inquisitorial i delator també es va fer viral. Res a veure amb el que estem patint però anem amb compte.
