ES coordenades de temps i espai habituals en què ens movem determinen la manera com veiem el món. Vull dir que la rapidesa o la lentitud en la nostra vida social, i l’amplitud o l’encongiment de l’espai en què ens movem, són el que fan que entenguem les coses tal com les veiem. I, ara mateix, aquestes coordenades han canviat radicalment.
La majoria de persones hem passat a un estil de vida alentit, que contrasta amb el del personal sanitari i d’atenció a les persones, que, tot el contrari, s’ha accelerat. I també, a la majoria de persones, se’ns ha encongit l’espai de moviment i relacions dramàticament. Apareixen noves desigualtats i se’n desfan d’antigues. Es pot ben dir, sense exagerar, que ens ha canviat el món: la percepció que en tenim, les formes com ens hi relacionem, les maneres de pensar el passat i el futur…
Ara mateix, Terrassa -o qualsevol dels pobles i ciutats del nostre entorn- ja és un altre lloc, diferent del que hem conegut fins avui. És cert que totes les ciutats i pobles han canviat molt els darrers setanta anys, però en fer-ho de manera més lenta l’acomodació ha estat més fàcil i la transformació no s’ha fet tan evident ni ha impactat de la mateixa manera. Però ara, en quinze dies, tenir la ciutat quasi aturada, no sentir-ne el soroll habitual, veure’n els carrers quasi buits, ens en descobreix noves dimensions que, en la situació de normalitat, no són perceptibles.
Penso, sobretot, en el cas de la gent menuda i de la gent gran. Tenir la gent menuda confinada la fa més visible, i en un doble sentit. D’una banda, perquè són a casa a tothora. Però encara més perquè la seva absència al carrer els fa presents en el sentit que se’ls troba a faltar. Quan solc anar a fer xerrades pel país, una de les coses en què més paro l’atenció és, precisament, en si es veu canalla al carrer o si hi ha famílies passejant amb cotxets amb nadons. I, amb això sol, ja tinc una primera impressió de quin és el clima social d’aquella vila, de la seva vitalitat social, del seu horitzó. Ara, aquesta informació ha desaparegut. I, sense nens al carrer, ha desaparegut el “futur” i només hi ha un present absent que es mostra a càmera lenta. Lentíssima.
Pel que fa a la gent gran, habitualment confinada a casa o a residències, ara també es fan escandalosament presents. La seva vulnerabilitat els fa, al contrari del que és habitual, protagonistes de les nostres preocupacions i atencions. Hem descobert que hi ha residències on es viu al límit de les seves possibilitats i que no són capaces de resistir la sacsejada de la pandèmia. Ara ens esgarrifem pels que hi moren de coronavirus. Però tenim cap idea de quanta gent gran mor a les residències en períodes “normals”, i en quines situacions de qualitat sanitària o d’acompanyament o soledat es moren? Algú em diu que cada mes, a Catalunya, a les residències, hi moren uns nou-cents avis. Ho he de contrastar. Però oi que mai no els havíem vist?
Jo també enyoro el retorn a una normalitat tan “normal” com sigui possible. Tanmateix, és un bon moment per descobrir les cares ocultes de la ciutat, les que precisament la “normalitat” oculta i emmascara, les que la pressa i l’atrafegament no ens deixen veure. És l’hora de notar, just perquè no fan soroll, els qui no es veuen i els qui se’n van.
